Per Enric Feliu.-
Tot just fa un any el Parlament de Catalunya aprovava, gairebé per unanimitat, la Llei d’universalització de l’assistència sanitària, que pretenia garantir l’accés a la sanitat pública mitjançant l’empadronament de totes les persones residents a Catalunya, sense necessitat d’una carència de tres mesos i amb independència de la seva situació administrativa. De ben segur que va ser un dels pocs moments de la darrera legislatura que al Parlament es va fer política en majúscules. Les companyes que assistiren a la sessió parlamentària no havien viscut una aprovació d’una llei amb tanta emoció. És cert que la Llei no era perfecta, i així ens ho van fer saber els companys de la PASUcat des d’un primer moment, però era un gran avanç. També és cert que sabien que segurament la Llei seria impugnada pel Govern Central davant el Tribunal Constitucional i que se suspendria, però valia la pena intentar-ho.
Després dels aplaudiments i en les escales del Parlament, el conseller Toni Comin va proposar fer una fotografia. Ell amb altres càrrecs del Departament, diputats de les diferents formacions que havien aprovat la Llei, com l’avui Consellera Alba Verges, la socialista Assumpta Escarp, l’Albano Dante i l’Àngels Castells, l’Eulàlia Reguant… i altres activistes de diferents ciutats i pobles de Catalunya. Era un dia de joia. Però també havia estat un dia de política. De política en majúscules. Un dia per a sentir-se orgullós de la feina que es fa al Parlament.
L’endemà, en els moviments socials es va discutir sobre la foto: que si era propaganda pel Conseller, que si no tocava… però aquell dia de juny el Parlament sí que va fer història en l’assistència sanitària universal a Catalunya. Tothom va fer el seu paper, fins i tot els diputats de Ciutadans que es van abstenir o els del Partit Popular que van votar en contra. Va ser un gran dia. Potser l’únic èxit, o el seu gran èxit, com a Conseller de Toni Comin al capdavant del Departament de Salut.
El passat 20 de juny a Madrid, la Ministra de Sanitat Carmen Montón es reunia amb la plataforma REDER, formada per més de 300 organitzacions, amb la finalitat d’iniciar el procés de retorn a la sanitat universal, tal com s’havia anunciat en un anterior Consell de Ministres. La reunió era conseqüència de l’inesperat canvi de govern per la moció de censura de Pedro Sánchez. Un inesperat moment de política, també, en majúscules. La derogació del RD 16/2012 és una exigència dels moviments socials. Al final de l’acte i després de molt bones paraules de la Ministra, va haver-hi la foto col·lectiva de rigor. Observeu els somriures. També semblava que era un gran dia.
Però aquesta setmana ha arribat un esborrany del projecte de llei. La primera sorpresa, gairebé sense donar més que un cop d’ull, és l’ús del concepte “assegurat” imposat per una Directiva europea, segons ens comenten, i que suposa tota una declaració de principis de cap a on vol anar la llei. És molt difícil utilitzar la paraula assegurat i dret alhora, quan ens retrotrau més a agermanar-la amb contracte. Alhora, la paraula contracte, malgrat els esforços de Rousseau amb el seu famós contracte social, no s’adiu bé amb la idea de dret fonamental. I si mirem una mica més endins i bussegem en el projecte, descobrim aspectes que generen massa dubtes i que ens fan arrufar el nas. Un d’ells, el fet que siguin les Comunitats Autònomes les que fixin el procediment per a l’obtenció del document acreditatiu per a obtenir l’assistència sanitària, i més, la carència de 2 anys d’empadronament per a entrar a la llista de trasplantaments o la de 90 dies per a tenir accés a la targeta. Tampoc s’inclouen les persones que demanen la reagrupació ni es contempla l’atenció urgent.
No té bona pinta. ”No és això companys, no és això” que cantava el poeta.
Però mentre elaborem la nova llei, la gent té el mal costum de seguir emmalaltint. Que passarà? Segueix vigent el RD 16/2012. La llei catalana de Comin està suspesa pel Tribunal Constitucional, i el que encara és més greu: l’ordre de l’any 2015 del Conseller Boi Ruiz, que minvava alguns dels efectes del RD 16/2012, ha estat anul·lada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
No calen més declaracions d’una Ministra, o de la Consellera, advertint-nos que garantiran l’assistència sanitària universal. La política és fer coses. És imprescindible que el govern de Madrid derogui immediatament el RD 16/2012. És imprescindible que la Conselleria de Salut dicti una ordre, almenys com la del 2015, per a garantir l’assistència sanitària universal. No vull escoltar més frases buides i brindis al vent que només serveixen per a fer titulars de premsa. No calen més fotos. No a una manera de fer política que només es basa en gestos, alguns sí rellevants, altres focs d’artifici, però que no implica transformar la nostra realitat ajudant a assolir la justícia social. Vull que facin política amb majúscules. M’he equivocat amb aquesta darrera frase: és imprescindible per a les persones afectades que facin política de veritat, com fa un any es va fer al Parlament de Catalunya.
