Per Toni Barbará.-
Per començar fem notar que el terme més adequat de “precarietat” hauria de formular-se així, en plural: les precarietats.
Una situació adversa, anòmala, estructural, definitivament patològica que afecta diversos àmbits de la vida humana, i que a més superposa i multiplica les seves afectacions. Se sol sobreentendre que allò que és precari es refereix al món del treball.
I així és majoritàriament, però la precarietat entesa en tota la seva extensió i els seus efectes secundaris afecten moltes altres àrees de la vida quotidiana, perquè, segons la RAE (sic), precarietat significa:
Així que el factor “temps” quant a inestable o de limitada durada apareix com a determinant en el cas dels contractes de treball parcials i/o temporals.
…Es proposa una definició de la precarietat laboral multidimensional (la inestabilitat de l’ocupació, l’apoderament, la vulnerabilitat, el nivell salarial, els beneficis socials i la capacitat d’exercir els drets laborals), capaç de descriure una realitat social present…
No hem d’obviar la segona accepció, pel que fa a insuficiència de mitjans o recursos, en general. En moltes ocasions l’opció 2 ve com a conseqüència de la primera quan no hi ha estabilitat laboral, si no hi ha salari regular (per “sostingut” o repetit encara que sigui “dolent”). Les interpretacions 3, i 4 queden per a casos més concrets.
A partir d’aquesta disquisició semàntica apareix una realitat contundent: les precarietats se succeeixen i se superposen i deterioren la vida digna i mínimament acceptable de qualsevol persona. Precarietat és la condició de precari (allò que està mancat de recursos, és poc estable o no està en condicions de sostenir-se en el temps). Així parlem d’un concepte sobrevingut en sociologia per tipificar el dany: “precarització”
A més, aquest veritable flagel social s’aferrissarà amb especial ferotgia en determinats i coneguts grups de població. Ho farà incrementant totes les desigualtats (per iniquitats) preexistents: de gènere en dones, classes socioeconòmiques de baix nivell (llegeixi’s pobres), persones immigrants, excloses, o simplement en sectors de joves o de gent gran de la població.
Les xifres són tan contundents que estalvien interpretacions.
Taxa de desocupació a Espanya (actuals però amb la memòria recent d’haver superat el 25% i el doble per a l’atur juvenil)
Març 2018: Total 16,7% Homes 15,2% Dones 18,5
Font INE
Segons fonts sindicals la taxa de precarietat a Espanya es va situar en 2016 en el 26,1%, gairebé el doble que en el conjunt de la UE (14,2%). Nou de cada deu contractes signats en 2017 van ser temporals.
Més informació: https://www.20minutos.es/noticia/3228897/0/empleo-tasa-precariedad-espana-duplica-ue/#xtor=AD-15&xts=467263
Els joves treballen més a temps parcial, i amb menor salari i pitjors condicions.
L’atur afecta molt més als joves que a la resta de la població, com demostren les últimes dades de l’EPA. En el tram d’edat dels menors de 25 anys, la desocupació s’enceba una mica més amb els homes que amb les dones, just el contrario del que succeeix en la resta de població.
Les xifres d’atur juvenil a Espanya són les pitjors de la Unió Europea, amb tan sols Grècia per darrere. (Les dades són les globals de 2017).
Però és que, a més, l’ocupació que aconsegueixen els joves és molt més precària. En el tram de menor edat supera el 84%, i el 71% en el següent. El tipus de jornada també marca una bretxa generacional. Als treballadors més joves se’ls contracta a temps parcial amb més freqüència que als de major edat.
https://elpais.com/elpais/2018/04/30/tentaciones/1525107669_561184.html
L’ocupació precària està aconseguint xifres alarmants a Espanya. Cada vegada són més les persones que, malgrat tenir treball, no aconsegueixen arribar a fi de mes o fins i tot no aconsegueixen el salari mínim interprofessional (SMI). Aquesta situació està deteriorant de manera important el teixit social i econòmic del nostre país.
Espanya: el tercer país europeu amb major ocupació precària i on, a més, els joves guanyen molt menys.
Per desolador que pugui semblar-nos, l’increment de l’ocupació precària al nostre país s’està convertint en una realitat cada vegada més estesa. Les dades més recents, recollides al tancament de 2016 per l’”Agencia Europea de Estadística” (Eurostat), apuntaven al fet que el 4,7% de la població activa espanyola tenia una ocupació d’aquestes característiques.
L’ocupació que es crea segueix sent de mala qualitat, com reflecteix l’anomenada taxa de precarietat, que és la proporció d’ocupacions temporals sobre indefinits. Segons denuncia CCOO, la taxa de precarietat a Espanya es va situar en 2016 en el 26,1%, gairebé el doble que en el conjunt de la UE (14,2%).
La relació de la Precarietat amb la Salut és ja un clàssic de confrontació antagònica.
Algun record rellevant a situar. Font GREDS Emconet/ Joan Benach
Definició de Precarietat en l’ocupació
Determinants socials de la salut
• Factors polítics i poder
• Polítiques Socials
• Ingressos i la seva distribució justa
• Educació pública i de qualitat
• Desocupació i protecció
• Condicionis d’Ocupació i Treball
• Seguretat Alimentària
• Habitatge
• Transporti
• Justícia Ambiental
• Serveis d’Atenció Sociosanitari
• Xarxa de seguretat social
• Estatus Ètnic i migratori
• Factors de la Infància.
O portar els principals conceptes de salut pública relacionats amb l’anàlisi de l’Impacte
de la precarietat en l’ocupació
_ Subcontractació
_ Externalització
_ Canvi d’ocupació freqüent
_ Reducció de plantilles
_ Treballo informal / economia submergida
_ Inseguretat laboral (atribuïda / percebuda)
_ Contractes temporals / atípics / a temps parcial
_ Precarietat laboral
La mala salut:
Necessari recordar aquí l’especial incidència de la precarietat respecte de la salut mental i les patologies de l’estat anímic i psicosocial.
Associació Espanyola de Neuropsiquiatria
En la ponència de l’últim Congrés de l’AEN “Vida laboral, estrès i salut (mental)” es van analitzar els problemes d’estrès laboral que, de manera creixent, estaven arribant a les nostres consultes i que generaven diferents problemes emocionals dels quals tractem de dilucidar el seu impacte psicopatològic i clínic real.
Amb el desenvolupament de la crisi financera, en el nostre país, ha agafat protagonisme una forma severa d’estrès relacionada amb l’absència de treball contra la voluntat del treballador, sense expectatives de solució en el curt termini, i el seu doble, la precarietat laboral, el treball sense drets. Aquestes formes creixents d’estrès, poden transcendir els quadres ansiosos-depressius habituals i donar lloc a una clínica psiquiàtrica més severa amb risc per a la pròpia vida.
L’article desenvolupa les interrelacions entre la gestió de la crisi del deute, l’alta desocupació mantinguda i el seu impacte negatiu sobre la salut (mental), amb especial recalcament en la patologia psíquica generada, la mortalitat general i el suïcidi, els canvis en la demanda sanitària, i en la capacitat i organització dels sistemes sanitaris enfront d’aquesta situació i les mesures dirigides a mitigar el seu impacte negatiu sobre la salut (mental).
–Revista de Psiquiatría y Salud Mental Volum 10, April–June 2017, Pàg. 70-77.
Suïcidi, desocupació i recessió econòmica a Espanya
Trobem una associació positiva entre desocupació i suïcidi en el període previ a la crisi en homes. En aquest període (1999-2007), en la població total, cada increment de l’1% en la variació anual de desocupació es va associar a un 6,90% d’increment en la variació anual de suïcidi. En homes en edat laboral, l’1% de variació anual de desocupació es va associar a un 9,04% d’increment en la variació anual de suïcidi.
Conclusions: La correlació entre desocupació i suïcidi és rellevant. Desocupació i suïcidi tenen una relació complexa, modulada per l’edat, el sexe i el cicle econòmic.
Retorn a la dimensió àmplia del concepte:
Extret i traduït de Definición.de: https: //definicion.de/precariedad/
“La precarietat pot referir-se a les característiques materials d’alguna cosa. Un habitatge que té sòl de terra, parets de fusta i sostre de xapa pot ser qualificada de precària, ja que no brinda seguretat ni les comoditats bàsiques que se suposa que ha de tenir una casa.
En l’àmbit del treball, la precarietat està vinculada a la falta de seguretats i garanties per a l’empleat. En teoria, les relacions laborals estan regides per lleis que asseguren certs drets al treballador. Quan el treball és informal (“en negre”), en canvi, la persona manca d’aquesta contenció o respatller, per la qual cosa passa a sofrir la precarietat.
La precarietat laboral, per tant, pot implicar un salari que no aconsegueix a satisfer les necessitats essencials de l’individu; condicions de treball que posen en risc la salut; jornades laborals que superen les hores permeses per la legislació; i la possibilitat latent de perdre l’ocupació sense rebre cap indemnització.
Un exemple de precarietat en l’àmbit del treball es troba en els treballadors tèxtils que dormen en el mateix lloc on cusen o teixeixen on persones forçades a treballar fins a dotze hores per dia. Les dones sempre com les persones més agredides.
En una societat desenvolupada, el salari està destinat a cobrir moltes més necessitats que la simple supervivència a escala biològica (meta que s’aconsegueix a través d’un habitatge digne, vestimenta i menjar, per exemple), sinó que apunta a permetre l’accés a una vida amb oportunitats per estudiar, relacionar-se amb altres persones, viatjar i entretenir-se. Això ens porta a la importància de les condicions laborals per a l’equilibri emocional dels treballadors.
Les víctimes de precarietat laboral són molt propenses a sofrir malalties mentals, de la mateixa manera que tendeixen a patir problemes de salut en l’àmbit físic, tot a causa de la falta d’estabilitat a la qual les sotmeten els seus llocs de treball. El comportament en societat d’un empleat que sofreix aquesta incertesa es veu alterat davant la inseguretat que genera no comptar amb un lloc laboral que satisfaci les seves necessitats bàsiques.
Fins i tot en les etapes de la nostra vida en les quals no podem accedir a l’ocupació dels nostres somnis, els éssers humans arribem a identificar-nos amb el nostre lloc laboral donada l’assiduïtat amb la qual sol dur-se a terme el treball fix i la importància que posseeix per a nosaltres, per ser la font de diners que usem per alimentar-nos i pagar el nostre habitatge. Per a moltes persones, l’oficina és la segona llar, independentment de quant gaudi li proporcioni.
Si existeix l’amenaça constant i silenciosa que el lloc de treball desapareixerà, això repercuteix negativament en la percepció de la nostra pròpia identitat; la incertesa sobre l’ingrés monetari comporta una falta d’autoestima i de desitjos de seguir endavant. En poques paraules, la precarietat laboral és una forma de menyspreu i d’abús: els qui la practiquen obliguen als seus empleats a suportar un tracte que podria comparar-se amb una tortura estesa en el temps. Les víctimes, d’altra banda, poden arribar a sentir que no existeix una sortida, que no tenen una millor alternativa”.
Definitivament: la precarietat és una patologia bio-psicosocial de primer ordre que està encebant-se en l’actual societat regulada/desregulada per les lleis del mercat i les polítiques neoliberals.
Aquesta tant etiologia morbosa mereix i obliga a exercir polítiques que superin l’àmbit estricte de les atencions en salut i en sanitat.
Solament amb intervencions socials, econòmiques i polítiques de caràcter redistributiu, solidàries, universals, amb l’equitat en el seu objectiu podrem pal·liar, i fins i tot resoldre algun dia, aquesta tremenda tara actual.
Vaig ser premeditadament contundent: Una sèrie de derogacions i canvis legislatius són imprescindibles per a una autèntica millorança en el present estat de la qüestió i en el seu abordatge epidemiològic com a paràmetre cabdal en salut pública.
Seré premeditadament contundent: Una sèrie de derogacions i canvis legislatius són imprescindibles per a una autèntica millorança en el present estat de la qüestió i en el seu abordatge epidemiològic com a paràmetre cabdal en salut pública.
Posem exemples concrets: Derogació de l’actual legislació de la Reforma Laboral, Revisió immediata a l’alça i vinculada al PIB del règim de pensions, Atencions socials a l’exclusió, la pobresa i la dependència. Pagament de les prestacions no contributives com la Renda garantida de ciutadania on ja existeixi i a estendre (Catalunya per exemple).
En Salut, proposo començar per les següents mesures terapèutiques: Derogacions immediates del RD 16/12 d’exclusió sanitària, de la Llei 15/97 que va obrir les privatitzacions, Revisió de la Llei General de Sanitat de 1986 amb derogació del seu article 90 dedicat a la sanitat privada, la Derogació del reformat (2011) article 135 de la Constitució, fins a 38 punts que conformen el Manifest reivindicatiu consensuat i editat de la Coordinadora Estatal de Mareas Blancas.
I a continuació i en paral·lel seguim amb el sistema sanitari començant per l’Atenció Primària. Som-hi?
Dempeus per la Salut Pública i Marea Blanca de Catalunya
