Per Enric Feliu Blanch.-
Quan parlem de llistes d’espera en la sanitat pública, el primer que a un li ve al cap són les llistes d’espera per a les intervencions quirúrgiques. És a dir, el temps que transcorre entre que, terapèuticament, el metge pren la decisió que cal operar a causa d’una determinada patologia i l’efectiva realització de la intervenció quirúrgica en el seu moment decidida.
Però no serà aquesta l’única llista d’espera que el pacient patirà. Prèviament ja ha passat per altres dues: en primer lloc la de la cita amb el metge especialista. Quan el seu metge de capçalera pren la decisió que, per la malaltia que sofreix el seu pacient, ha de passar per alguna de les especialitats, per exemple traumatologia, aquest pacient s’incorpora ja a una primera llista. Però encara en patirà una segona, la de l’espera per a la realització de proves diagnòstiques, imprescindibles per determinar l’abast de la malaltia i el tractament terapèutic.
Portem ja tres llistes d’espera diferents, amb el seu discórrer particular en cadascuna d’elles, per exemple, la del metge especialista pendent de si les baixes i vacances del departament estaran o no cobertes, la de diagnosis pendent dels equips disponibles (avui en dia les retallades realitzades han afectat greument el manteniment dels aparells, tal com ha passat en grans Hospitals com el de la Vall d’Hebron a Barcelona en algunes àrees). I no parlem de les intervencions quirúrgiques mateixes. És possible que a un pacient se li hagi suspès la seva intervenció just abans d’entrar en quiròfan per raons d’emergència en necessitar-se el quiròfan assignat.
Però no acabem aquí amb les llistes d’espera (intervencions, diagnosis i especialista). Encara en tenim més. D’algunes ni ens n’adonem: per exemple urgències. És en realitat, també una llista d’espera el temps que espera un pacient en aquest Servei. És habitual que malalts que acudeixin a aquestes urgències hi estiguin més de sis hores, i alguns més de dos dies, pendents de ser pujats a planta o obtenir l’alta. Un termini màxim de 24 hores hauria de ser suficient per realitzar les proves corresponents i determinar si se li dóna l’alta o, en cas contrari, se l’ingressa a l’Hospital.
I per què es produeix habitualment aquest col·lapse en les urgències? Doncs per la primera i bàsica llista d’espera, la del metge de capçalera. Si en un ambulatori triguen a donar-te hora fins a tres setmanes per ser visitat, que farà una persona malalta? Tractarà de guarir-se el més ràpid possible i anirà on hi hagi metges perquè el visitin, és a dir, als serveis d’urgència.
Una característica essencial de les llistes d’espera i alhora un aspecte que obvien els responsables de la gestió sanitària publica, més enllà de les estadístiques, és que la malaltia està en dinàmica. La malaltia del pacient, malgrat ser una xifra estàtica en un llistat, evoluciona amb el pas del temps. És molt habitual, sobretot en l’especialitat de traumatologia, que el dolor s’incrementi. El pacient, pendent durant mesos, fins i tot anys, d’una intervenció, per exemple de pròtesis de genoll, acudirà cada quinze dies als serveis d’urgència per calmar els dolors que durant el període de llista d’espera sofreixi. Aguantarà molt, però al final reclamarà que li donin qualsevol medicina per calmar-los. No és estrany que després de l’ús sistemàtic de calmants, el pacient, després de ser operat, hagi d’iniciar un desenganxi d’aquests, una deshabituació del seu ús.
És impossible un sistema sanitari públic sense llistes d’espera? Sembla difícil. El tema fonamental és que les llistes d’espera no poden suposar un agreujament de la situació mèdica del malalt afectat, incrementant el seu dolor i sofriment i ocasionant una pèrdua de qualitat de vida, tant per a ell o ella com per a la seva família i entorn, que també es veurà afectat davant la impotència de no poder fer res per mitigar la situació.
El Servei Nacional de Salut ha d’optimitzar al màxim els recursos públics dels quals disposa sense que la salut dels pacients es vegi agreujada.
Per tant, les llistes d’espera han de ser transparents, basades únicament en criteris terapèutics, i mai en criteris estadístics atès que la situació del malalt no és una foto fixa sinó que sempre hi ha una evolució de la malaltia.
Per tant, podem millorar el sistema de llistes d’espera, però la pregunta que cal fer-se és si en realitat interessa millorar el sistema de llistes d’espera.
La resposta és no. El lobby sanitari privat per diverses i diferents raons està interessat a mantenir la situació actual.
La denúncia social dels drames humans de les llistes d’espera, amb rostres de persones reals, més enllà de les xifres fredes i estadístiques incompletes, ha servit de vegades, per a la nostra sorpresa, com a reclam per campanyes publicitàries de la sanitat privada.
D’altra banda les administracions públiques, després de retallar significativament els pressupostos de la sanitat pública, han impulsat després, sense cap tipus de rubor, els anomenats plans de xoc, consistents en increments pressupostaris ridículs i que a més han afavorit moltes vegades el sector sanitari privat, derivant intervencions quirúrgiques sense, prèviament, aprofitar al màxim els recursos humans i materials dels hospitals públics. En el seu moment l’Institut per al Desenvolupament i la Integració de la Sanitat (IDIS), que reuneix el sector sanitari privat, va fer pública una proposta de reducció de llistes d’espera a canvi de 1.500 milions d’euros que “es realitzaria incrementant una mitjana de tres a quatre operacions/quiròfan/dia a la xarxa d’hospitals de la sanitat privada”.
És coincidència que els responsables polítics de la sanitat pública, després dels seus mandats, acabin en les empreses privades del mateix sector?
¿Qui retalla la sanitat pública, al seu torn desprestigia després el servei públic, anuncia l’eficiència del sector privat i traspassa els recursos públics per fer negoci privat, construint un sistema sanitari públic de quasi beneficència per a una gran part de la població, la que no pot pagar-se una mútua privada?
I en tot aquest joc perniciós en cap moment importen el dolor i el sofriment del pacient, inclosa la seva mort. Tampoc importa com la família i el seu entorn s’esgota psicològicament, ni com els professionals de la sanitat pública literalment es “cremen” en contemplar impotents com un pacient empitjora la seva malaltia sense que puguin fer res per ell.
Les Llistes d’espera maten. Ho sabem, tenim raó i hi ha alternativa. Per això sortim al carrer.