Drets Humans: Veritat i Justícia per als Nous Desapareguts del Mediterrani

Fulvio Faro, Movimento Umanista, “Osservatori per i Diritti Umani”.-

El divendres 18 de maig, a Roma, a la seu nacional d’ANPI, vaig participar, juntament amb un grup de voluntaris formats com a “Observadors dels Drets Humans”, per invitació d’Enrico Calamai, en la reunió de la “Comissió de Veritat i Justícia per als Nous Desapareguts”.

Enrico Calamai va ser el nostre convidat diverses vegades a la seu del grup per explicar-nos com, sent cònsol a Buenos Aires en els anys més sagnants de la dictadura dels generals a Argentina, va treballar, amb risc de la seva vida i de la seva carrera, per salvar a centenars d’argentins de la seva eliminació, planejada per aquesta dictadura a través de les desaparicions en el mar i, com, gràcies a ell, aquests van poder trobar refugi i sortir del país.

També ens va parlar del que en aquests moments segueix sent l’avantguarda de la defensa dels drets humans i que, en la seva opinió, és la prioritat d’actuació, almenys a Europa, on s’està repetint, en formes diverses però amb la mateixa crueltat, el fenomen d’eliminació que llavors va viure la dictadura argentina i ara succeeix des dels governs europeus pel que fa a les persones que intenten emigrar a Europa.

Durant la reunió, que es va obrir amb les paraules d’alè d’un dels vicepresidents de l’ANPI, el Dr. Pagliarulo, i fou coordinada per un dels membres fundadors, l’advocat Arturo Salerni, Calamai ens va recordar de què estem parlant i per què està lluitant la Comissió i va demanar suport per a això. Estem parlant de les accions, fins i tot de les omissions, dels Estats europeus, de la mateixa Unió Europea i de la mateixa OTAN d’una banda i dels Estats africans, pels quals passen els immigrants, per un altre. Concretament, dels acords de Malta (novembre de 2015), del pacte amb Turquia (març de 2016), de l’acord de xantatge amb Afganistan (octubre de 2016), del memoràndum amb Líbia (febrer de 2017), dels processos de Rabat i de Khartum, que no són sinó aliances destinades a garantir el suport financer i militar als règims antidemocràtics, corruptes i dictatorials, a canvi que intensifiquin la persecució de les possibles persones “il·legals” que intenten arribar al Mediterrani.

Calamai n’està convençut, i moltes dades que resumeix en el seu discurs un altre membre del comitè, el periodista Emilio Drudi (autor, entre altres, del llibre “Escapar a la vida. La tragèdia dels refugiats: una massacre anunciada” publicada per Tempi Moderni) ho confirmen: “…s’està desenvolupant un sistema concentrat, dispers però que respon a un disseny unificat en tota l’enorme conca africana i del Pròxim Orient que forma part del Mediterrani, en el qual la tortura, les massacres i els tractes inhumans i degradants han estat durant molt temps a l’ordre del dia i que, si no es bloqueja, podria convertir-se en el sistema eliminatori més complex de la història de la humanitat. El bloqueig de tota sortida legal redueix a aquests desesperats a res nullius, a diferència dels jueus de l’Europa ocupada pels nazis-feixistes o els desapareguts en mans dels militars argentins. A més, és molt probable que qui aconsegueixi escapar dels controls previs siguin seguits conscientment a través dels diferents mitjans tecnològics en la seva travessa  del Mediterrani sense intervenir, com a part d’una estratègia de dissuasió dirigida a minimitzar el nombre de persones, en la impossibilitat d’erradicar el fenomen per complet. No falten testimonis sobre les greus omissions de rescat que sens dubte constitueixen un acte il·lícit internacional”.

De fet, en aquest moment el Comitè està seguint dos processos, en el seu camí cap a l’esperat pronunciament de la Cort Internacional de l’AFP, que es refereixen a dos naufragis sempre amb víctimes sirianes refugiades; el més tristament famós és el de l’11 d’octubre de 2013, on van morir 268 persones, entre elles uns 60 nens, i on s’acusa els qui comandaven el patruller italià Libra d’ignorar les peticions que se li van fer després de l’enfonsament del vaixell amb metralladores per part d’un patruller de Líbia.

La lluita en aquest camp és molt dura, contra el sentiment comú difós pels governs i els mitjans de comunicació que porta a la por, la desconfiança i l’odi discriminatori, o almenys a l’apatia i la indiferència, la qual cosa fa que aquests períodes foscos de la humanitat s’assimilin sinistrament a com els que, per exemple, precedeixen immediatament la Shoah. A més, és molt difícil, des del punt de vista jurídic, identificar responsabilitats i càrrecs específics, precisament per la forma en què els responsables intenten eludir els tipus de delinqüència mitjançant un complex sistema d’“exteriorització” de les fronteres de la “fortalesa europea”.

El Comitè i els seus amics treballen per identificar formes legals de defensar els drets fonamentals garantits per la Declaració de l’ONU i la nostra Constitució i promoure la informació i la sensibilització per a la formació d’una consciència antiracista, antidiscriminatòria i no-violenta que actuï per prevenir un altre Holocaust, que treballi per un “nou Nuremberg” capaç d’identificar certes responsabilitats, amb penes adequades i amb indemnització plena per a les víctimes.

Després es van continuar amb diverses intervencions de persones que treballen des de fa temps en el camp dels drets i l’acolliment, entre elles la de Federico Palumbo, creador del grup “Observadors dels Drets Humans” i organitzador de l’àrea “Drets Humans” en el marc del Fòrum Humanista Europeu de Madrid” (11/12/13 de maig), en el que també va participar el jutge Baltasar Garzón i la seva fundació, que s’ocupa de la jurisdicció universal i que va seguir diversos casos internacionals sobre el tema dels drets humans contra el genocidi i les desaparicions forçades. Alessandra Mecozzi va presentar la recollida de signatures organitzada pel Comitè Europa acollidora (www.welcomingeurope.it) “per una Europa que acull” amb la finalitat de: despenalitzar la solidaritat (d’aquells que treballen per salvar i acollir als immigrants), crear passos segurs i protegir a les víctimes d’abusos. Meta: un milió de signatures de ciutadans europeus en 12 mesos. Cristiana Gallinoni, d’Acrobax, i Patrizia Fiocchetti, que treballa a Friuli, en un ampli centre d’acolliment, també van parlar, descrivint la preocupant situació que s’està creant allí pel que fa als immigrants i als sol·licitants d’asil.

Finalment, com a “observadors” sentim cada vegada més la necessitat d’una gran campanya nacional i europea que pugui posar en xarxa totes aquelles realitats que puguin arribar a influir en l’opinió pública i denunciar la barbàrie que s’està produint contra els immigrants i els refugiats, recuperar la dignitat d’un poble acollidor i solidari i moure totes les demandes possibles per aconseguir la Justícia i la Veritat.