Jordi Oriola és un director català que dirigeix documentals socials. El productor que va fundar Transforma Film (www.transformafilms.org) produeix sota una llicència Creative Commons, la qual cosa significa que afavoreix la difusió del missatge per sobre de qualsevol intenció comercial. Va dirigir “FUCILI O MURALS. La lluita noviolenta del poble sahrauí”, que en aquest moment gira per Itàlia (al final d’aquesta entrevista la llista de dates i el tràiler).

Com va néixer aquest documental?
El documental va ser recolzat per dues ONG, la idea era reconstruir breument la seva història dels últims 42 anys, i descriure la situació actual, les dificultats en la situació actual, i el dubte de si es millor continuar amb la lluita no violenta o reprendre les armes? La idea era recollir veus no només als camps de refugiats a Algèria, on és més fàcil d’anar, sinó també dels que viuen a la zona ocupada, inclosos els que reben continus abusos i repressió.

Hi ha hagut dificultats per viatjar al territori ocupat?
Moltes. Vaig anar a Marràqueix com a turista, i vaig anar per terra cap al sud, clandestinament, passant per set controls policials, que si s’haguessin assabentat de qui era, m’haguessin detingut i enviat de tornada, i no crec que amb guants blancs.

Com has pogut filmar a El Aaiún?
Vaig estar tres setmanes tancat a la casa d’un activista, on venia la gent que havia d’entrevistar. Vaig sortir només dues vegades, però amb molta precaució: si ells haguessin vist les imatges que havia filmat, me les haguessin requisat i a mi no m’hagués perjudicat molt, però si als saharauis que m’allotjaven.

Quin tipus de resultat estan tenint les projeccions?
La idea és que la majoria de la gent vegi i conegui una situació que el govern del Marroc vol mantenir amagada. Si la situació “està bé” (com diuen els marroquins), per què no et pots moure lliurement per els territoris ocupats i entrevistar la gent? Per què no es pot entrevistar al joves saharauis que estudien a les universitats del Marroc (ja que no hi ha universitats a la zona del Sàhara)?

Europa ha de conèixer, la gent necessita saber, el fet que els seus governs (en particular França, que exerceix el dret de veto cada vegada que hi ha una resolució de l’ONU a favor del poble saharauí, i també Espanya que encara és formalment la “metròpoli”) no volen respectar la llei internacional i el fet que la pròpia ONU havia establert el dret a un referèndum d’autodeterminació dels saharauis. El Marroc juga fort amb els interessos econòmics. Per exemple, el govern suec, que va fer un pas de reconèixer el Sáhara Occidental com a país, es va retirar perquè Ikea (empresa sueca) va estar al punt de mira del Marroc amb l’amenaça de no poder-se instal·lar al Marroc.

On s’ha vist el documental?
S’ha subtitulat a diversos idiomes: espanyol, català, eusquera, portuguès, italià, francès, anglès, alemany i àrab. També l’hem mostrat a Ginebra a la seu de les Nacions Unides. Estic treballant per mostrar-lo per Europa i, tan aviat com sigui alliberat de possibles competicions, el posarem a la xarxa de manera lliure i aprofitarem per difondre’l el màxim possible. Al Marroc, òbviament, és difícil fins i tot esmentar el tema, però el podran veure a internet. També en aquesta gira italiana estic recollint els correus electrònics d’aquells que volen deixar-lo per anar-los informant del que passa i que puguin enviar aquesta informació a les adreces de “cartes a l’editor” dels diaris italians, per pressionar a la premsa. Per exemple: quantes persones saben que la primavera àrab neix del campament de Gdeim Izik fet al desert pels saharauis i brutalment reprimit? Va ser preparada durant mesos i mesos, recopilant llençols que servissin per fabricar les milers de tendes que es van muntar al desert i que, després, van ser arrasades.

D’una banda, en el camp de refugiats, al desert són “alimentats” per l’ajuda humanitària en una situació de dependència i marginalitat, i, de l’altra, als territoris ocupats en un clima de forta repressió a les presons que són forats negres. Evidentment, la frustració és alta i el risc de “prendre les armes” és un darrer gest desesperat. La comunitat internacional ha de ser conscient d’això. A les dues parts segueixen aquesta resistència que té cada vegada menys por: la por de exposar-se a escriure a les parets, de sortir a les places, d’entrar a la presó, de fer una vaga de fam i arriscar les seves vides. Els exemples són molts, i els resultats estan començant a sortir: en els últims mesos, la Unió Europea ha reconegut que no es pot comprar béns (els fosfats i el peix són la principal riquesa del territori saharauí) que arriben del territori ocupat que és il·legal. També a Sudàfrica, el tribunal suprem va aturar un vaixell que transportava fosfats i que s’havia aturat en un dels seus ports. Són símptomes importants que colpeixen més el Marroc que un míssil.

Què podem fer?
Qualsevol de nosaltres pot convertir-se en un petit partidari de la causa sahrauí, que ens afecta a tots, ja que, és un assumpte que, si es resolgués de manera justa i sense guerra, podria ser un bon exemple per al món musulmà, mostrant que hi ha una alternativa cap a la democràcia i la justícia, sense violència i sense terrorisme.
Cal generar informació i notícies sobre el conflicte. És una batalla mediàtica, diplomàtica i política, en el sentit més elevat del terme. Respondre i superar la força bruta del govern marroquí, que intenta silenciar el conflicte, amb instruments de cultura, paraules i imatges, és la premissa d’un nou estat basat en els drets humans i civils.

Calendari: http://www.transformafilms.org/?q=node/160
Trailer: https://vimeo.com/256167981

Andrea De Lotto