Per Enric Feliu (Marea Blanca).-

Un matí incert per la pluja. Plaça Sant Jaume, a una banda l’Ajuntament, a l’altre l’edifici de la Generalitat, l’àgora central i simbòlica del nostre país. I allí estàvem. Damunt d’una tarima.

Barcelona esdevenia una més de les moltes ciutats que a Europa i arreu del món reivindicava el dia 7 d’abril, el Dia Mundial de la Salut, el dret fonamental de totes les persones a la salut. Però això va més enllà de la Jornada Europea d’acció contra la privatització i mercantilització de la Salut i dels serveis socials #Health4All, a la que col·lectius com la Marea Blanca de Catalunya, amb el lema Salut és Tot, s’havien adherit.

A la tarima va pujar-hi tothom per a fer sentir la seva veu. Treballadors i treballadores dels centres d’atenció primària exigint la recuperació d’un model sanitari primarista i més proper a les persones, que no pas l’hospital-centrisme instaurat, i una imprescindible millora de les condicions en què els professionals desenvolupen les seves funcions.

Però també la ciutadania va reclamar solucions a la cronicitat malaltissa de les llistes d’espera, que acaben agreujant les malalties patides. Avui, molts gestors de la sanitat pública són moderns Fausts que accepten la venda de la seva ànima a canvi de quadrar números. I la pitjor de les conseqüències és que aquestes polítiques  d’austeritat a tot preu acaben matant. No ho poden amagar.

I es va denunciar en primera persona com els gestors consideren que la persona no té drets i que la Salut de cadascú és per a ells tan sols una mercaderia, que tot té preu, que tot es pot vendre. Que la teva salut no és un dret sinó una factura il·legal que t’envia un hospital públic.

La indignació recorria la plaça. No era un discurs teòric sinó que era el relat d’una realitat, crua i sense floritures.”La vida es así, no la he inventado yo” cantava Sandro  Giacobbe a la cançó “Jardin Prohibido”.

No estàvem sols. Les dones que van omplir els carrers el 8 de març hi eren. Els pensionistes que van manifestar-se el 17 de març hi eren. Les reivindicacions per un ensenyament públic i de qualitat, per la implementació de la renda garantida, aprovada pel Parlament de Catalunya, les exigències mínimes de la Marea Bàsica… tot allò que permet corregir les desigualtats, cada cop més creixents en una societat en què molts cops la paraula solidaritat esdevé només un recurs retòric, tots, també hi eren.

Però l’acte del dia 7 anava més enllà de l’escenificació d’una reivindicació imprescindible per la dignitat humana. Hi havia un aire de festa que hom respirava al voltant de l’escenari i que alguns dels intervinents, com l’amic Pep Cabayol de “Sicom” apuntaven: Davant de l’agressió continua als nostres drets pel sistema econòmic capitalista neoliberal, veritable malaltia per la nostra supervivència, cal l’acció unitària de totes i tots, en la mateixa direcció. Aquest ha de ser el camí. La implicació de totes les lluites sectorials en la gran lluita sistèmica.

En l’àmbit de la salut dissabte es va fer un gran pas endavant. Representants de quatre sindicats, cadascú amb la seva història i  amb diferents formes de ser, van intervenir en el mateix acte sota el nom “Per la Salut, lluita obrera”. Amb els seus adhesius i samarretes van poder pujar a l’escenari exhibint cada formació sindical la seva pròpia personalitat. Aquesta dinàmica és intrínseca en la Marea Blanca de Catalunya, obligatòria per a un moviment tan transversal. N’hi ha per estar orgullós de què la gent preocupada per la defensa del dret a la salut i per un veritable servei nacional de salut, sigui capaç de marxar per un camí comú en aquesta lluita. Això ja es va fer en la Llei de noves fórmules de gestió sanitària a càrrec de fons públics, la “llei Comin”. I a principis d’any en vam tenir un important exemple en la Jornada de Lluita convocada des de CAS Madrid, impulsada a Catalunya per CGT i IAC CATAC i que va ser recolzada per UGT i CCOO. Aquest fet no va succeir enlloc més. Només a Catalunya.

Aquí, els diferents sindicats han assumit que la defensa dels serveis públics no és una qüestió només de treballadores i treballadors d’aquests serveis, sinó de tota la ciutadania empoderada i organitzada. Els serveis públics són els instruments materials mitjançant els quals els poders públics tracten de garantir els drets de totes, tant individuals com col·lectius. Uns drets que cap llei o decret llei, ni cap Tribunal ens poden arrabassar, perquè són nostres, de tots i totes i de cadascú, inalienables i inseparables de la nostra pròpia condició de persona.

Mesos enrere es va aprovar la Llei d’universalització sanitària, ara recorreguda i suspesa. Aquesta llei va tenir immens suport parlamentari. Tothom n’estava orgullós. El govern de Madrid, amb un president aprenent de bruixot de Reagan i Thatcher, pretén mantenir, contra els més elementals criteris de salut pública, el RD 16/2012 que comporta un veritable apartheid sanitari i un impuls claríssim a la mercantilització de la Salut. Però, a hores d’ara, aquest Decret hauria d’haver estat derogat pel Congrés dels Diputats. La debilitat d’un govern, més que tocat i gairebé enfonsat, no es tradueix amb efectes positius. El Congrés dels Diputats és gairebé tan inoperant com el Parlament de Catalunya, ara com ara.

La suspensió de la Llei d’universalització de l’assistència sanitària, tot i que era previsible, pot suposar el mecanisme d’ignició d’un ampli moviment social i popular. Madrid no ha mesurat els efectes de les seves accions a Catalunya, però això no és nou. Les reaccions del mateix Departament de Salut, de les altres administracions com l’Ajuntament de Barcelona, dels treballadors afectats, dels col·legis professionals, dels sindicats i partits polítics, del moviment social i veïnal ens omplen d’esperança per a un futur de lluita, sí, llarga i dura, però amb el gran avantatge de la fraternitat i de la solidaritat entre aquelles persones que cada dia en el nostre racó de món exigim una societat menys desigual i més justa, més digna per a tothom.