Catedràtica, arquitecta i urbanista, Raquel Rolnik va ser directora de Planejament del Departament de Sao Paulo i secretària nacional de Programes Urbans del ministeri brasiler de les Ciutats. Relatora de les Nacions Unides sobre habitatge adequat del 2008 al 2014. Autora de diversos llibres ha presentat a Barcelona “La guerra dels llocs”. En aquesta obra, l’autora analitza la situació del dret a l’habitatge en diferents països i descriu els actors mundials que actuen sobre la financiarització de l’habitatge.

Al debat també van intervenir Josep Maria Montaner (regidor d’Habitatge i Rehabilitació de l’Ajuntament de Barcelona), Jaime Palomera (membre del “Sindicat de Llogaters”), IruMoner (membre de l’associació veïnal de Vallcarca “SomBarri”)

Sobre la situació actual de l’habitatge
En aquest moment existeix un enorme capital internacional que circula al mercat financer mundial. Es tracta de fons provinents de plutòcrates russos, guanys derivats de la venda del petroli, fons de pensions, asseguradores i bancs etc. En les últimes dècades els estats han obert camps als seus països perquè aquests capitals fossin invertits a les seves fronteres.

L’habitatge i la ciutat ha estat un dels terrenys en els quals més capital financer s’ha invertit, això ha estat així per la seva capacitat de ser garantia de la inversió. La revolució tecnològica i la creació d’instruments financers com les SOCIMI ha permès que els béns com els edificis tinguin mobilitat, es converteixin en un producte financer que permet que la gent tingui un fons en algun edifici i pugui entrar i sortir d’aquest fons d’inversió.

Els estats faciliten aquests negocis, be canviant lleis, be eliminant les polítiques d’habitatge, be venent parc d’habitatge públic o privat a baix cost a fons d’inversió etc. Va haver-hi un moment molt important de la presa del sector de l’habitatge pel sector financer en el moment de l’anul·lació de les polítiques d’habitatge i la compra de crèdits hipotecaris per part de fons voltor. Aquesta fase ja va començar a Gran Bretanya amb Thatcher i el desmantellament de la política d’habitatge, però tenim exemples en tots els països. A Xile, Pinochet va crear una política de construcció massiva de cases d’obrers en les perifèries, amb això va aconseguir que els treballadors anessin a viure a les afores i així va desmuntar els grups obrers de dissidència contra ell i va alliberar espais centrals de la ciutat de gran valor econòmic, que van ser ocupats per “shoppings”, hotels de bandera internacional i grans projectes. A Brasil amb el programa “la meva casa la meva vida” que també ofereix casa per als obrers en la perifèria, s’aconsegueix alliberar espai al centre de les ciutats per a l’especulació. A Espanya el sector financer va comprar grans estocs d’habitatges dels bancs i van iniciar un assetjament i expulsió de la gent del lloc amb els desnonaments i la pujada de les rendes. El turisme també és un ús que ocupa aquest espai financiaritzat i expulsa als veïns i els negocis i comerços de barri. Si un lloc té tant valor ja no és possible que la senyora jubilada segueixi vivint allí, ha de ser expulsada i l’espai és ocupat per inversors.

Sobre la resistència
És important construir una nova narrativa diferent a la que ens han fet creure el Banc Mundial i altres actors. Existeix resistència a la financiarització de l’habitatge en molts països, des dels ciutadans que ocupen edificis i terra bacant, a la construcció de noves formes d’organització com a cooperatives d’habitatges. És l’afirmació de la gent que la ciutat i el territori ens pertanyen. Cada espai ocupat pels ciutadans és un espai on la financiarització no arribarà i un lloc d’experimentació per a un altre model de relació entre la gent. Parlem que existeix un procés global de resistència dels ciutadans.

Iru Moner comenta que la dificultat d’accés a l’habitatge no és un problema de joves sinó un pla del poder. El problema és el capitalisme i és un moment d’arriscar-se o ens faran fora de la ciutat.

Jaime Palomera recalca els avanços que “Sindicat de Llogaters” està aconseguint enfront dels grans especuladors. Un dels grans reptes és l’apoderament veïnal, el sindicat avui és l’alternativa a la inseguretat i la financiarització de l’habitatge. Necessitem explicar-ho perquè hi ha una hegemonia cultural molt gran. En aquest país es va construir el doble d’habitatge del que es podia absorbir, malgrat la gran oferta els preus no van baixar, en canvi quan el nombre d’inquilins augmenta i l’oferta de lloguer és baixa, els preus també pugen, els preus de l’habitatge pugen en totes les situacions. Tot això succeeix perquè els governs canvien les lleis i les adapten perquè el capital pugui fer negoci en lloc d’assegurar el dret a l’habitatge de la ciutadania. El problema és que una part de la riquesa mundial s’inverteix al mercat de sòl i habitatge i els estats són una corretja de transmissió per assegurar aquest negoci.

Josep Maria Montaner ens parla del pluralisme jurídic; moltes lleis interactuen i solament s’accepta la interpretació legal que afavoreix als fons d’inversió. Des de l’any 2013 en què van aparèixer les SOCIMI s’han realitzat diversos canvis legislatius per afavorir-les, com la modificació de la Llei d’Arrendaments Urbans. Aquestes societats han fet grans beneficis amb la compravenda de l’estoc d’habitatge buit que van adquirir a preu de ganga, situació facilitada pel govern.