Pressenza va demanar a l’Enric Feliu Blanch, actiu membre de Marea Blanca a Catalunya i, segons ell mateix, lliure pensador i grouchista marxista, si ens podia donar la seva visió d’aquests darrers mesos a Catalunya. Aquesta ha estat la seva resposta. Gràcies Enric.

Per Enric Feliu Blanch

L’1 d’octubre gran part de la societat catalana va descobrir amb sorpresa com l’Estat Espanyol exercia a fons la seva deriva autoritària i que es podia atonyinar a la classe mitjana (o a la gent que aspira a ser classe mitjana, cosa que a Catalunya no es tracta d’indicadors econòmics sinó més aviat socioculturals).

Fins aquell moment tothom que hagués volgut mirar una mica més enllà del seu petit racó podia haver observat que: l’Estat Espanyol havia aplicat la llei antiterrorista a uns titellaires, que hi havien més sindicalistes imputats o duts a judici que en tota la transició, que s’estava creant un missatge únic des dels mitjans de comunicació, no sols els públics, amb el suport de les seves pròpies elits. I que aquesta deriva era no només del govern espanyol sinó també de molts altres governs “democràtics” de dins i fora de la UE. També cal precisar que aquesta deriva autoritària s’ha vist reflectida fins i tot en el mateix govern de la Generalitat: doblar els recursos de les unitats de policia antiavalots en la darrera dècada, el desallotjament de la gent del 15M de la Plaça Catalunya pels Mossos d’Esquadra, les conseqüències de l’encerclament del Parlament i les persones condemnades.

El dia tres, amb la vaga general o l’aturada de país segons qui en parli, va ser el dia que més a prop va estar Catalunya d’un estat insurreccional o revolucionari. Però hi havia un contrast evident entre els barris, en alguns dels presumptament del cinturó roig fins i tot no semblava que passes i res i en cavi en barris tradicionalment més burgesos, com el Clot o Gràcia, sí que va haver-hi una vaga real. La ciutat esteva plena de concentracions: estudiants, bombers, …i a manifestació de la tarda no només el Passeig de Gràcia estava ple, sinó tot el centre de la ciutat. Semblava que tot era possible.

Durant els mesos d’octubre i novembre les manifestacions, unes reivindicant la llibertat de les persones privades de llibertat, altres reivindicant la unitat d’Espanya, han estat gairebé continues. Sense cap mena de dubte han estat molt més concorregudes les primeres i sense cap mena de dubte no hi ha hagut incidents a les primeres i sí a les segones.

Algú pot dir que el procés ha fracturat la societat catalana. No és cert. Només ha evidenciat l’existència d’aquesta fractura. L’independentisme no ha aconseguit fer-se un lloc en els barris de la Barcelona obrera. Per què? Perquè no ha ofert un projecte de país que els convenci. Hi ha una part de “supremacisme” català, no envers les persones que en el seu dia van emigrar a Catalunya sinó envers els seus fills, filles i descendents, a la gent que té com a parla materna el castellà. La imatge del nou país passa del barri de Gràcia i l’Eixample de Barcelona a les comarques de l’interior, però deixa de banda Llefià, Besòs, Nou Barris, Sant Ildefons, la Salut, etc.

La reacció ha estat palpable. “Si no comptes amb mi, estic en contra teu”. Mai s’han vist tantes banderes espanyoles en aquells barris.

Aquesta fractura identitària podria no ser greu ni determinant. Cada cop vivim en una societat més diversa. El problema és que la contínua reacció del govern espanyol transforma una qüestió merament política en una qüestió de drets i llibertats. I davant d’aquest repte, només és capaç de treure i sacsejar la bandera i de mostrar la Constitució.

Aquest mes de novembre s’ha demostrat que no només et poden enviar els antiavalots a repartir bufetades sinó que, a més, el sistema judicial espanyol vulnera tot tipus de garanties legals i penals d’un estat de dret, fins a arribar a deixar sense efecte l’ordre de detenció europea cursada a Bèlgica per por a fer el ridícul. Però aquesta por no els ha impedit fer un ridícul encara més gran: on s’és vist?, tens uns presumptes delinqüents a un país de la UE, a qui imputes delictes de fins a 30 anys de presó, i demanes no executar una ordre de detenció perquè així no els hi afectaran les garanties judicials europees. Ni la justícia espanyola ni el govern espanyol poden tenir la plena confiança de la UE.

I va venir la proclamació de la independència. O més aviat la no-proclamació. No es va publicar en cap diari. No es va abaixar la bandera espanyola de cap edifici de la Generalitat. No va haver-hi cap decisió executiva. Llavors, què va passar?

Doncs que estem en l’era de la postveritat. No és tan important allò que en realitat ha passat com allò que volem creure que ha passat en realitat. La gent que hi havia al voltant del Parlament i a altres llocs volia creure que s’havia proclamat la independència, els periodistes també …i el govern de Rajoy també s’ho va creure o volia creure-ho. Fins i tot va enviar ordres a les ambaixades perquè pressionessin els governs estrangers i no reconeguessin una independència que no s’havia produït.

David Ramos / www.pri.org

La paradoxa de la societat catalana és que la gent se’n va anar de cap de setmana. Som una societat tan burgesa, moderna i europea que hem oblidat com es fan les revolucions. Les úniques experiències revolucionàries han estat els Comitès de Defensa de la República, on molt fàcilment conflueixen independentistes, gent del 15M, sindicalistes, etc. i l’ocupació pels estudiants de la Universitat de Barcelona. La resta són magnífiques performances, posades en escena per aconseguir una foto.

La transformació de tota aquesta ebullició en un cop dur contra el règim del 78 ha fallat. La classe política catalana no ha estat a l’altura i si bé és cert que davant de la imposició de les eleccions pel 21 de desembre hi havia molt poc marge, si es volia derrotar l’Estat Espanyol, que en realitat és del que es tracta, calia una llista única encapçalada pels presos (no seria el primer cop, a principis del segle XX ja va passar amb Solidaritat Catalana). Ara, malgrat estar en un quasi estat d’excepció, totes les forces polítiques, en assumir amb candidatures normals aquestes eleccions, les han validat.

Amb uns polítics mitjanament sensats a Madrid i uns polítics menys irresponsables i ingenus a Barcelona (per aquestes dues coses, però, mai t’haurien de portar a presó provisional) hi hauria solució. En va haver-hi a l’Ulster amb Martin McGuinnes i Ian Paisley en el mateix govern, Mandela tenia un talent natural per això….. però sense respecte per l’altre, i el seu pensament, i la seva identitat mai no es podrà anar cap endavant ni construir cap país.