Barcelona, Nova York i Lisboa demanen poder limitar el preu de l’habitatge. Les tres ciutats signen un article conjunt en el qual demanen més capacitat legislativa per a fer front a la “creixent pressió especulativa, a l’assetjament i l’expulsió”, tal com ja succeeix en les ciutats de París i Berlín.
Aquesta setmana, en el marc del Congrés Mundial Smart Cities Expo i del grup de treball d’habitatge de Eurocities, el responsable d’Habitatge de l’Ajuntament de París, Ian Brossat, ha ratificat que a la capital francesa funcionen molt bé els límits fixats sobre els preus del lloguer.
L’habitatge és un dels temes centrals del Fòrum d’Assumptes Socials de la xarxa Eurocities, l’entitat que conformen 140 ciutats d’Europa i que presideix Barcelona durant dos anys. És en aquest marc on també s’està impulsant una intensa campanya per a demanar en els Estats una major conscienciació i una cessió de competències i recursos a les ciutats perquè puguin garantir per a tota la ciutadania l’exercici efectiu del conjunt de drets socials, entre ells l’habitatge.
Article complet escrit pels responsables d’habitatge dels ajuntaments de Barcelona, Nova York i Lisboa:
Pel dret a l’habitatge: poder local, política global
Pel dret a l’habitatge: poder local, política global Les ciutats són la nostra llar comunitària, l’espai compartit dels nostres somnis i angoixes, on prenen cos les principals amenaces i les diferències es fan evidents, però també on neixen les esperances i es construeix el progrés social i la solidaritat. Les ciutats, allà on ha començat gairebé tot des de que l’ésser humà va deixar de moure’s per trobar aliment. Sí, la ciutat és la nostra llar, i tanmateix avui és també on el dret a l’habitatge, un dels drets més bàsics però menys protegits, es troba més amenaçat. La reduïda rendibilitat del capital, i el descontrol i extrema facilitat dels moviments financers internacionals ha convertit l’habitatge urbà, especialment de ciutats capitals i dinàmiques com les nostres, en objecte d’inversió especulativa. Aquesta dinàmica està sotmetent les nostres ciutats a una pressió creixent, sovint provinent de grans fons d’inversió i d’altres actors d’abast internacional. Podem dir que, en aquestes ciutats, el seu mateix èxit i atractiu posa en risc els seus residents estables i famílies. La pressió turística impulsa a l’alça els preus i provoca que cada cop més pisos s’ofereixin per lloguer turístic enlloc de per residència permanent. Ja tenim barris a les nostres ciutats on hi ha més allotjaments turístics que pisos de primera residència. La compra d’edificis sencers per part de fons inversors amb l’objectiu de destinar-los a la promoció turística, i la proliferació de corporacions dedicades al lloguer per períodes curts com AirBnB, és un problema compartit entre les ciutats que signem aquest article. Mentrestant el procés de gentrificació – propietaris amb alt poder adquisitiu que s’instal·len en barris de tradició obrera – també provoca un augment del preu dels lloguers, desplaça els llogaters amb rendes més baixes (sovint migrants i minories), i fa desaparèixer comunitats que van estar teixides durant dècades. Amb aquesta pujada de preus de l’habitatge, especialment del lloguer, aquests es tornen inassequibles per la majoria. Si a més hi sumem uns salaris baixos i contractes laborals precaris que augmenten la desigualtat d’ingressos, es configura una trampa de vulnerabilitat que cada cop atrapa a sectors socials més amplis. No sorprèn, doncs, que augmentin les diverses modalitats d’exclusió residencial: famílies desplaçades cap a la perifèria urbana, condicions d’habitatge cada cop més crítiques (més petites, més vulnerables) fins a l’expressió més extrema de la inestabilitat residencial: el sensellarisme. Nombrosos estudis evidencien que les dificultats per accedir a un habitatge estable augmenten el risc de pobresa i exclusió social. Els preus desorbitats dels lloguers generen una important extensió de la vulnerabilitat social i, als sectors més colpejats per la pobresa, a situacions de segregació i d’exclusió residencial crònica. Saskia Sassen sosté que la principal amenaça de l’economia global actual són les expulsions. Expulsats per l’atur o la pobresa, expulsats per guerres i violència, expulsats per la destrucció mateixa de l’aigua i la terra… i per suposat expulsats de les ciutats i de la pròpia casa per les execucions hipotecàries o desnonaments en lloguers. Un risc compartit que ens uneix també globalment. Hem de posar a les persones en primer lloc i per sobre de l’interès econòmic. Hem de prendre mesures que garanteixin el dret a la ciutat, el dret a un habitatge. Això és el que les nostres ciutats estem fent. Aquest estiu ens vam trobar a Barcelona com a “Fearless Cities” (Ciutats sense por), per discutir sobre algunes estratègies clau com l’impuls de l’habitatge públic, les ajudes al lloguer i la rehabilitació, posar èmfasis en les noves formes d’habitatge social com la cessió d’ús, que treuen l’habitatge del tauler de l’especulació. Així com desenvolupar solucions creatives per a les persones sense llar que donin accés a un habitatge digne i no només solucions d’allotjament temporal i d’emergència. En especial volem destacar dues línies d’actuació imprescindibles on les ciutats necessiten desenvolupar més competències. En primer lloc és essencial tenir una regulació del preu del lloguer que permeti a les ciutats establir índexs de referència dels preus del lloguer i poder prohibir als propietaris que aquests es superin. De fet, aquests índexs ja són una realitat a Nova York, i a d’altres ciutats com París o Berlín, però demanem més capacitat regulatòria i més recursos per organitzar els llogaters perquè puguin fer front a la creixent pressió especulativa, assetjament i expulsió. En segon lloc cal regular el turisme a les nostres ciutats, posant límits a la seva sobreexplotació i massificació, precisament perquè no deixi mai de ser atractiva, ni de ser productiva en les seves múltiples facetes creatives, i per limitar els seus efectes en els preus del lloguer. I als grans operadors turístics i de lloguer d’apartaments no els hi demanem res extraordinari: simplement complir la llei. Cal acabar amb els pisos turístics il·legals, i en això serem rigorosos, ho saben prou, en defensa del bé comú. Tres ciutats signem aquest article perquè ens uneixen uns mateixos reptes i unes mateixes esperances. Totes vam participar a la cimera Habitat III de NNUU on es demanava “dret a un habitatge digne per a tothom” i s’aprovava una Nova Agenda Urbana. Amb la paradoxa, però, que la signaven els Estats, no pas les ciutats, a qui els hi exigim un major compromís amb els reptes que afrontem, o bé la delegació de la capacitat regulatòria per fer-ho nosaltres. El dret a l’habitatge i la seva funció social ha de ser considerat com un dret a protegir, no només a les ciutats sinó a també a nivell global. La responsabilitat i l’objectiu de garantir el dret a viure dignament a la teva ciutat ha de ser compartit pels diferents nivells governamentals, des de l’àmbit local fins a l’esfera més global. La declaració final de la conferència Habitat III recordava que calen reformes sistèmiques, un sector públic fort i suport financer a llarg termini per permetre l’accés a un habitatge adequat per a tothom. Les autoritats nacionals i locals han de reprendre un paper protagonista en la resposta a les necessitats d’habitatge assequible i a les limitacions en l’accés, especialment dels sectors més empobrits de la població. No estem soles, ens tenim les unes a les altres, cadascuna amb la seva singularitat i conjuntura, i des de la profunda solidaritat, reivindiquem el nostre paper protagonista, que ha de ser reconegut amb més competències i potestats per prendre mesures en favor de la ciutadania. Deia Zygmunt Bauman que ens enfrontem a un escenari compost per una “política local sense poder” i per un “poder global sense política”. Les ciutats que signem aquest article reivindiquem un “poder local amb política també global” i volem exercir-lo per fer de les nostres ciutats un lloc d’acollida, de drets i benestar per a tothom. Les nostres ciutats no són una mercaderia. Són una comunitat de persones molt diversa que volen viure i prosperar plegades, en comú. Volem que les nostres ciutats siguin espais a on es pugui treballar, jugar, estimar, fer-se gran, tenir fills i filles, crear i inventar, produir i fer negoci, és clar que sí! Però sobretot on es pugui viure, viure tothom i viure-hi dignament. On es garanteixi el dret a la ciutat, el dret a l’habitatge.
Brad Lander, regidor de Nova York responsable d’Habitatge assequible
Paula Marques, regidora d’Habitatge de Lisboa
Laia Ortiz, tinenta d’alcaldia de Drets Socia
