A tot el món, els activistes que són pensadors estratègics s’enfronten a un desafiament aclaparant per abordar eficaçment la multitud de conflictes violents, inclosa l’amenaça d’extinció humana, que enfronta la societat humana a principis del segle XXI.

Vaig escriure que “els activistes que són pensadors estratègics s’enfronten a un repte aclaparant” perquè no té sentit enganyar-nos a nosaltres mateixos que l’elit global dement -vegi “L’elit global està dement” – amb les seves organitzacions internacionals conformes (com l’ONU) i els governs nacionals seguint ordres segons les instruccions, va a respondre de manera apropiada i poderosa a la crisi multifacètica que ha anat generant progressivament des de molt abans de la revolució industrial.

Per raons que s’expliquen psicològicament amb facilitat –vegi ‘Amor negat: la psicologia del materialisme, la violència i la guerra‘ i, per a més detalls, vegi ‘Per què violència?’ i ‘Psicologia sense por i psicologia temorosa: principis i pràctica‘ – aquesta bogeria enfoca la seva atenció a assegurar el control dels recursos restants del món mentre margina a la major part de la població humana en guetos, o simplement matant-los directament amb violència militar o militar (o les conseqüències climàtiques/ecològiques de la seva violència i explotació).

Si dubta del que he escrit abans, llavors consideri la història de qualsevol canvi polític, social, econòmic i ambiental progressista als últims segles i trobarà un llarg historial de planificació, organització i acció d’activistes que precedeix a qualsevol canvi que valgui la pena i que invariablement es requeria per superar l’enorme oposició de l’elit. En resum, si es pot identificar un resultat progressista que va ser iniciat i recolzat per l’elit global, em sorprendria sentir-ho.

A més, no anem a sortir d’aquesta crisi -que ha d’incloure posar fi a la violència, l’explotació i la guerra, detenir la destrucció de la biosfera de la Terra i els continus atacs violents contra els pobles indígenes, posar fi a l’esclavitud, alliberar a països ocupats com a Palestina, el Tibet i Papua Occidental, eliminar dictadures com les de Cambodja i Aràbia Saudí, posar fi als atacs genocides com els quals actualment es dirigeixen contra el poble de Iemen i Rohingya a Myanmar, i defensar els drets d’un poble, com el català, a separar-se d’un estat i formar un altre -sense comprendre tant els grans impulsors del conflicte com els impulsors locals en cada cas, i després desenvolupar i implementar estratègies sòlides i integrals, basades en aquesta doble anàlisi de cada conflicte.

A més, si igual que Mohandas K. Gandhi, molts uns altres i jo acceptem l’evidència que la violència és intrínsecament contraproduent i no té cap conveniència compensatòria en cap context -expressada simplement pel Reverend Martin Luther King Jr. quan va declarar que “l’enemic és la violència” – llavors hem de ser prou intel·ligents, valentes i enginyosos com per comprometre’ns a planificar, desenvolupar i implementar estratègies que siguin exclusivament noviolentes i poderoses contra opositors extraordinàriament insans i despietadament violents, com el govern dels Estats Units.

Però el que és igualment important, no obstant això, no és només la violència de l’elit mundial el que hem d’abordar si volem evitar l’extinció. També hem de fer front a la violència que cadascun de nosaltres exercim sobre nosaltres mateixos, als nostres fills, als altres i a la Terra també. I, tristament, aquesta violència pren una extraordinària varietat de formes que es van originar a tot tardar en la Revolució Neolítica fa 12.000 anys. Vegeu “A Critique of Human Society since the Neolithic Revolution“.

Tot això és possible?

Quan em vaig interessar per primera vegada en l’estratègia noviolenta a principis dels anys 80, vaig llegir àmpliament. Vaig buscar particularment la literatura sobre la no-violència però, a mesura que el meu interès s’aprofundia i vaig tractar d’aplicar el que estava llegint en la literatura sobre la no-violència a les moltes campanyes d’acció no violenta en les quals estava involucrat, vaig seguir notant com eren d’inadequades en realitat aquestes anomenades ‘estratègies’ en la literatura, en gran part perquè no explicaven exactament què fer, encara que suposadament ho feien superficialment oferint ‘principis’, ‘directrius’, conjunts de tàctiques o fins i tot ‘etapes d’una campanya’.

Vaig trobar aquesta deficiència en la literatura més instructiva i, a causa que em comprometo a tenir èxit quan participo com a activista noviolent, vaig començar a llegir l’obra de Mohandas K. Gandhi i fins i tot la literatura sobre estratègia militar. A mitjans dels 80 vaig decidir investigar i escriure un llibre sobre estratègia no violenta perquè, per llavors, m’havia adonat que l’individu que entenia l’estratègia, ja fos noviolenta o militar, era extrany.

A més, hi havia moltes concepcions d’estratègia militar, escrites al llarg de més de 2.000 anys, i un nombre creixent de concepcions del que es presentava com a “estratègia no violenta”, d’una forma o una altra, estaven arribant a estar disponibles a mesura que avançava la dècada de 1980. Però les falles en aquests aspectes eren cada vegada més evidents per a mi, ja que considerava els seus inadequats fonaments teòrics o vaig tractar d’aplicar-los en campanyes d’acció no violenta.

Com més lluitava amb aquest problema, més em trobava llegint ‘La col·lecció d’obres de Mahatma Gandhi‘ en el soterrani d’una biblioteca. Després de tot, Gandhi havia dirigit amb èxit una reeixida lluita de 30 anys d’alliberament no violent per posar fi a l’ocupació britànica de l’Índia, per la qual cosa tenia sentit que tingués una visió considerable de l’estratègia. Desafortunadament, mai ho va escriure en un sol lloc.

Un problema complicat però relacionat va ser que entre els autors militars que professaven presentar alguna versió de la “teoria estratègica”, en realitat, la majoria d’ells simplement presentaven un enfocament de la planificació estratègica (com l’ús d’un conjunt de principis o un patró operatiu particular) o una teoria d’estratègia incompleta (com la “teoria marítima”, la “teoria de l’aire” o la “teoria de la guerrilla”) i (sovint inconscientment) els feien passar per “teoria estratègica”, la qual cosa no són. I va anar només quan vaig llegir el llibre Sobre la Guerra de Carl von Clausewitz, exasperadament enrevessat i tortuosament llarg, que vaig començar a comprendre plenament la teoria estratègica. Això es deu al fet que Clausewitz realment va presentar (no de forma senzilla, m’apresso a admetre-ho) una teoria estratègica i després una estratègia militar que va funcionar d’acord amb la seva teoria estratègica. Podria aquesta teoria estratègica servir per guiar una estratègia no violenta?, em preguntava.

Sorprenentment, com més llegia a Gandhi (i ho comparava amb altres activistes i erudits en el camp), més m’adonava que Gandhi era l’únic estratega no violent que entenia (intuïtivament) la teoria estratègica. Encara que, per ser justos, va anar un estratega militar increïblement extrany qui va entendre la teoria estratègica amb Mao Zedong com una notable excepció i altres estrategues marxistes com Vladimir Lenin i Võ Nguyên Giáp, entenent molt més que els estrategues militars occidentals, raó per la qual, per exemple, Estats Units i els seus aliats van ser derrotats en la seva guerra contra Vietnam, Laos i Cambodja.

Alguns anys més tard, després de bregar extensament amb aquest problema d’usar la teoria estratègica per guiar l’estratègia noviolenta i llegir molt més sobre Gandhi, mentre estudiava moltes lluites noviolentes i participava jo mateix en moltes campanyes noviolentes, vaig escriure L’estratègia de defensa noviolenta: Un enfocament gandhià. Vaig escriure aquest llibre sintetitzant el treball de Gandhi amb algunes idees modificades de Clausewitz i aprenent les meves pròpies extretes de l’experiència i l’estudi que acabo d’esmentar. Recentment he simplificat i resumit la presentació d’aquest llibre en dos llocs web: Estratègia de Campaya Noviolenta i Estratègia de Defensa Noviolenta/Estratègia d’Alliberament.

Permetin-me esbossar, molt senzillament, una estratègia no violenta, sense tocar la teoria estratègica, tal com l’he desenvolupat i presentat en el llibre i en els llocs web.

Estratègia No Violenta

Es pot veure en el diagrama de la Roda de l’Estratègia Noviolenta que hi ha quatre components principals de l’estratègia al centre de la roda i vuit components de l’estratègia que estan planificats d’acord amb aquests quatre components centrals. Descriuré breument els quatre components principals.

Abans de fer-ho, no obstant això, val la pena assenyalar que, en usar aquesta Roda Estratègica No Violenta, és una tasca senzilla analitzar per què fracassen tants moviments activistes i lluites d’alliberament (no violentes): simplement no entenen la necessitat de planificar i implementar una estratègia integral que inclogui els dotze components, si es vol tenir èxit.

Així doncs, per triar alguns exemples gairebé a l’atzar, malgrat el substancial (i de vegades generalitzat) suport popular, particularment en alguns països, el moviment contra la guerra, el moviment per la justícia climàtica i les lluites d’alliberament palestí i tibetana manquen cadascun d’una estratègia integral per desplegar els seus recursos amb finalitats estratègiques i, per tant, *languidecen en lloc de precipitar els resultats als quals aspiren, que són molt possibles.

Havent dit que una estratègia sòlida i comprensiva ha de parar esment als dotze components de l’estratègia, és molt ocasionalment cert que les campanyes tenen èxit sense fer-ho. Això simplement demostra que la noviolencia, en si mateixa, és extraordinàriament poderosa. Però no és prudent dependre només del poder de la noviolencia, sense planejar i posar en pràctica una estratègia integral, especialment quan s’està enfrontant a un oponent poderós i atrinxerat que té molt que perdre (encara que la seva concepció del que creuen que “perdran” és il·lusòria) i pot ser despietadament violenta si se’ls desafia.

A l’efecte d’aquest article, el terme estratègia es refereix a una sèrie d’accions planificades (incloses les campanyes) dissenyades per aconseguir els dos objectius estratègics (vegeu més endavant).

El propòsit polític i les exigències polítiques

Si vostè va a dur a terme una lluita noviolenta, ja sigui per aconseguir un resultat de pau, medi ambient o justícia social, o fins i tot un resultat de defensa o alliberament, el millor lloc per començar és definir el propòsit polític de la seva lluita. El propòsit polític és una declaració de “el que vols”. Per exemple, això podria ser un dels següents (encara que hi ha moltes possibilitats depenent del context):

Assegurar un tractat que reconegui la sobirania indígena entre [nom del poble indígena] i la població de colones en [nom de la terra/país] sobre l’àrea coneguda com [nom de la terra/país].

Detenir la violència contra [nens i/o dones] en[nom de la ciutat/ciutat/estat/país].

Posar fi a la discriminació i violència contra la minoria racial/religiosa de [nom del grup] en [nom de la ciutat/ciutat/estat/país].

Posar fi a la destrucció de boscos en [la seva àrea/país/regió/zona especificada].

Posar fi a les activitats que destrueixen el clima en [nom de la ciutat/ciutat/estat/país].

Detenir la producció militar per [nom de l’empresa armamentística] en [nom de la ciutat/ciutat/estat/país].

Prevenir/detenir [nom de l’empresa] que explota el [nom del recurs de combustible fòssil].

Defensar [nom del país] contra el cop polític/militar de [identitat dels colpistes].

Defensar [nom del país] contra la invasió militar estrangera per [nom del país invasor].

Defensar el [nom del grup objectiu] contra l’atac genocida de [identitat de l’entitat genocida].

Establir l’entitat/estat independent de [nom de l’entitat/estat proposat] eliminant l’Estat ocupant estranger de [nom de l’Estat ocupant].

Establir un estat democràtic en [nom del país] eliminant la dictadura.

Aquest propòsit polític “àncora” la seva campanya: li diu a la gent el que li preocupa perquè pugui identificar clarament aliats, oponents i tercers. El seu propòsit polític és una declaració del que haurà aconseguit quan hagi completat amb èxit la seva estratègia.

En la pràctica, el seu propòsit polític pot ser publicitat en forma d’un programa polític o com una llista de demandes. Vostè pot llegir els cinc criteris que han de guiar la formulació d’aquestes demandes polítiques en un dels llocs web d’estratègia no violenta citats anteriorment.

L’avaluació política i estratègica

La planificació estratègica requereix una avaluació política i estratègica precisa i exhaustiva (encara que l’avaluació en curs permetrà afinar aquesta avaluació si sorgeix nova informació durant l’aplicació de l’estratègia).

En essència, aquesta avaluació política i estratègica requereix quatre coses. En particular, això inclou el coneixement dels detalls vitals sobre el tema (per exemple, per què ha ocorregut? qui es beneficia d’això? com, precisament, es beneficien? qui és explotat?) i una anàlisi i comprensió estructural de les causes subjacents, incloent una consciència dels imperatius emocionals profunds (especialment la por) i culturals que existeixen en les ments d’aquells individus (i les seves organitzacions) que s’involucren en el comportament destructiu.

Així que, per exemple, si no comprens, precisament, la qual cosa cadascun dels teus varis grups d’oponents tem perdre/sofrir (sigui o no aquest temor racional), no pots dissenyar la teva estratègia prenent en compte aquest coneixement vital perquè puguis mitigar la seva por de manera efectiva i alliberar la seva ment per considerar alternatives reflexives. És una estratègia pobra (i contràriament a l’essència de la no-violència de *Gandhi) reforçar la por del teu oponent i tancar-ho en una reacció defensiva.

Objectius estratègics i metes estratègiques

Havent definit el seu propòsit polític, és fàcil identificar els dos objectius estratègics de la seva lluita. Això es deu al fet que cada campanya o lluita d’alliberament té dos objectius estratègics i sempre són els mateixos:

1.           Augmentar el suport a la seva campanya desenvolupant una xarxa de grups que puguin ajudar-li.

2.           Alterar la voluntat i soscavar el poder dels grups que recolzen el problema.

Ara només ha de definir els seus objectius estratègics tant per mobilitzar el suport a la seva campanya com per soscavar el suport al problema. Des de la seva avaluació política i estratègica:

1.           Identificar els grups socials clau que poden mobilitzar-se per recolzar i participar en la seva estratègia (i després escriure aquests grups en les “bombolles” del costat esquerre del diagrama d’estratègia de campanya que es poden descarregar dels llocs web de l’estratègia), i

2.           Identificar els grups socials clau (corporació/és, policia/militar, govern, treballadors, consumidors, etc.) el suport dels quals per al problema (per exemple, la catàstrofe climàtica, la guerra, la discriminació/violència contra un grup en particular, la destrucció forestal, l’extracció de recursos, el genocidi, l’ocupació) és vital (i després escriure aquests grups en les columnes del costat dret del diagrama de l’estratègia de campanya).

Aquests grups socials clau es converteixen en els objectius principals de la seva campanya. Per tant, el conjunt derivat de metes estratègiques específiques, que són úniques per a la seva campanya, han de ser elaborades i escrites d’acord amb la fórmula explicada en l’article ‘L’Objectiu Polític i la Meta Estratègica de les Accions No Violentes‘. És a dir: “Causar que un [grup específic de persones] actuï de la manera [especificada].

Com el títol d’aquest article suggereix, també explica la distinció vital entre l’objectiu polític i la meta estratègica de qualsevol acció no violenta. Aquesta distinció rares vegades es comprèn i aplica, i explica per què la majoria de les “accions directes” no tenen un impacte estratègic.

Vostè pot llegir els conjunts apropiats de metes estratègiques per posar fi a la guerra, acabar amb la catàstrofe climàtica, posar fi a una ocupació militar, eliminar una dictadura i detenir un genocidi en un o un altre d’aquests dos llocs: els Objectius Estratègics de la Campanya Noviolenta i els Objectius Estratègics de la Defensa Noviolenta/Alliberament.

La concepció de la no violència

Hi ha quatre concepcions primàries de la noviolencia que han estat il·lustrades en la Matriu de la noviolencia. A causa d’això, el seu pla estratègic hauria de:

1.           Identificar la concepció particular de la no violència que la seva campanya utilitzarà;

2.           identificar les formes específiques en què el seu compromís amb la noviolencia serà transmès a totes les parts perquè els beneficis d’adoptar una estratègia noviolenta siguin maximitzats; i

3.           Identificar com es desenvoluparà el nivell de disciplina requerit per implementar la seva estratègia no violenta. Això inclou definir els “acords d’acció” (codi de disciplina no violenta) que guiaran el comportament activista.

És important prendre una decisió estratègica deliberada pel que fa a la concepció de la noviolencia que sustentarà la seva estratègia. Si la seva intenció és utilitzar el marc estratègic delineat aquí, és de vital importància reconèixer que aquest marc es basa en la concepció Gandhiana (principada/revolucionària) de la noviolencia.

Això es deu al fet que la noviolencia de Gandhi es basa en certes premisses, incloent la importància de la veritat, la santedat i la unitat de tota la vida, i la unitat dels mitjans i finalitats, per la qual cosa la seva estratègia sempre es duu a terme dins del marc de la seva desitjada visió política, social, econòmica i ecològica per a la societat en el seu conjunt i no es limita al propòsit de qualsevol campanya immediata. És per aquesta raó que l’enfocament de Gandhi cap a l’estratègia és tan important. Ell sempre està prenent en compte la fi última de tota la lluita noviolenta – una societat justa, pacífica i ecològicament sostenible d’éssers humans acte-realitzats – no només el resultat d’aquesta campanya. Ell vol que cada campanya contribueixi a l’objectiu final, no soscavar elements vitals de la lluita a llarg termini i global per crear un món sense violència.

Això no significa, no obstant això, que cada persona que participi en l’estratègia hagi de compartir aquest compromís; pot participar simplement perquè és convenient per a ells fer-ho. Això no és un problema sempre que estiguin disposats a comprometre’s amb el “codi de disciplina noviolenta” mentre participin en la campanya.

Esperem, no obstant això, que la seva participació sobre aquesta base nodrirà el seu propi viatge personal per abraçar la santedat i unitat de tota la vida perquè, posteriorment, puguin participar més plenament en la co-creació d’un món noviolent.

Altres components de l’estratègia

Una vegada que hagi identificat el propòsit polític, els objectius estratègics i la concepció de la noviolencia que guiarà la seva lluita, i hagi emprès una avaluació política i estratègica exhaustiva, vostè és lliure de considerar els altres components de la seva estratègia: organització, lideratge, comunicació, preparació, programa constructiu, marc de temps estratègic, tàctiques i manteniment de la pau, i avaluació.

Per exemple, un component vital de qualsevol programa constructiu idealment inclou a cada individu viatjant en el seu propi viatge personal a l’acte-realització – vegi ‘Posant els sentiments primer’ – considerant fer ‘La meva promesa als nens’ per eliminar la violència a l’origen i participant en ‘El projecte de l’arbre de flames per salvar la vida a la Terra’ per preservar la biosfera de la Terra.

Vaga dir que cadascun d’aquests components de l’estratègia també ha de planificar-se acuradament. S’expliquen al seu torn en els llocs web de l’estratègia noviolenta esmentats anteriorment.

A més d’aquests components, els llocs web també inclouen articles, fotos, videos, diagrames i estudis de cas que discuteixen i il·lustren molts elements essencials d’una estratègia no violenta sòlida. Entre elles figuren el valor de l’enllaç policial/militar, les qüestions relacionades amb la selecció tàctica, la importància d’evitar el secret i el sabotatge, la manera de respondre a la detenció, la forma de dur a terme el manteniment de la pau i els 20 punts que cal tenir en compte en planificar per reduir al mínim el risc d’una repressió policial/militar violenta quan sigui possible.

Conclusió

L’elit mundial i moltes altres persones estan massa boges com per “allunyar-se” de l’enorme violència que infligeixen en la vida.

En conseqüència, no anem a posar fi a la violència en totes les seves formes -inclosa la violència contra les dones, els nens, els pobles indígenes i els treballadors, la violència contra les persones a causa de la seva raça o religió, la guerra, l’esclavitud, la catàstrofe climàtica, la destrucció dels boscos tropicals, les ocupacions militars, les dictadures i els genocidis- i crear un món de pau, justícia i sostenibilitat ecològica per tots nosaltres sense estratègies sòlides i integrals noviolentas que abordin cada qüestió en la seva essència, complementant i reforçant els assoliments aconseguits.

Si vostè desitja declarar la seva participació en aquest esforç mundial, és benvingut a signar el compromís en línia de ‘La Carta del Poble per Crear un Món Noviolent’.

Tenint en compte la violència aclaparant que hem d’afrontar, podem tenir èxit? No ho sé, però pretenc lluitar, estratègicament, fins a l’últim alè. Espero que vostè també.