Carles Puigdemont en la seva intervenció al Parlament de Catalunya (Fotografia de Krystyna Schreiber)

Més de mil periodistes estaven acreditats al Parlament català el dimarts a la tarda, entre ells més de 300 eren estrangers. Una mescla de tensió i expectació febril era gairebé tangible en l’aire. Al voltant dels carrers del parlament, milers de persones es van reunir per seguir el discurs del president català en grans pantalles.

El President Puigdemont va dir en el seu discurs que, en els últims dies, havia escoltat moltes propostes i que les havia examinat totes. Però també va dir que estava compromès amb el poble i el seu mandat. “El resultat del referèndum significa que Catalunya s’ha guanyat el dret a declarar un Estat independent”, va dir el cap de Govern, però va demanar al Parlament que retardés l’aplicació de la independència per poder negociar amb l’Estat espanyol.

Un podria pensar que, aleshores, molts partidaris de la independència estarien decebuts per aquesta declaració aparentment tèbia. La CUP ho estava definitivament, ells volien una declaració clara de la independència el dimarts. No obstant això, la CUP va signar la declaració conjunta sobre la independència a la tarda per obrir un espai al diàleg. També al carrer se sentia “tenim plena confiança en el President” i “això ha estat una mesura intel·ligent, perquè en cas contrari el president hauria estat detingut i tots els partits i grups que estan compromesos amb la independència haurien estat declarats il·legals”.

Però no només el resultat del discurs es va manejar intel·ligentment, sinó sobretot l’escenari. Puigdemont va aprofitar l’enorme atenció mediàtica d’arreu del món, que normalment tan sols es dóna als líders estatals, per: a) explicar les veritables raons de la separació d’Espanya i b) dirigir-se als ciutadans espanyols en espanyol “per contrarestar certes campanyes mediàtiques”, com va dir el president.

Krystyna Schreiber

Puigdemont va explicar en les seves pròpies paraules allò que havia succeït l’1 d’octubre des del punt de vista català. Va descriure el conflicte per l’estatut d’autonomia de 2006 a 2010, explicant al món la humiliació que significava per als catalans la campanya i l’oposició de l’actual partit governant espanyol quan va portar l’Estatut al Constitucional. El president català va deixar clar que l’actual marc legislatiu autonòmic no ha estat triat per ningú i que, en alguns casos, és menys valuós que l’anterior del 1979 i que ara el 82% dels catalans volia un referèndum. Va destacar els 18 intents del govern català i de diputats catalans per negociar un referèndum acordat amb Madrid, quan ja hi havia una enorme majoria al parlament català per al dret a decidir. I va explicar com aquestes demandes no només van ser rebutjades, sinó també com qualsevol intent d’emancipació fou castigat per l’Estat amb processament legal. “No hi ha interlocutors a l’altre costat. L’última esperança era que la monarquia complís amb el seu paper mediador, la qual cosa tampoc va ocórrer”, va concloure Puigdemont. I els va dir als espanyols, en espanyol: ”No estem bojos, no estem donant un cop d’estat, no estem adoctrinats. Som ciutadans comuns i corrents que volem exercir el dret a votar. (…) No tenim res contra Espanya ni contra els espanyols “

Els independentistes han adoptat una posició clara, però al mateix temps han fet un senyal clar per a les negociacions. Ara el següent moviment, que determinarà el curs del joc, depèn de Rajoy i els grups d’interès espanyols. Si veuen el diàleg com una eina de mediació, en la qual ambdues parts han de trobar-se al centre, per exemple, mantenint la perspectiva d’un referèndum acordat amb la seva corresponent campanya amb pros i contres i, a canvi d’això, se suspèn una declaració d’independència, potser seria possible mantenir a Espanya unida. Però si se segueix pensant que la democràcia ha de guanyar-se per 10-0, llavors no hi ha solució pacífica i democràtica possible a aquest conflicte sense mediació internacional.

Puigdemont ho sap. També sap que Rajoy no està en posició de canviar la seva línia d’actuació si no vol perdre el suport dels seus votants i grups d’interès. Puigdemont també sap que la prevenció de la violència és important. No es tracta només de la violència de l’Estat. No es tracta solament de la violència de l’estat, ja que es va fer visible l’1 d’octubre. Es tracta de la violència que aguaita al carrer i que és molt més difícil de controlar, com a València, quan grups d’extrema dreta van atacar a un grup pro català durant la Diada i van donar puntades a noies tirades a terra. Segons els testimonis, les forces de seguretat espanyoles no van intervenir, van ser veïns i altres persones qui van ajudar als joves. Com va dir una vegada el rei Juan Carlos I en una entrevista, l’última i única missió que Franco va encomanar al seu successor reial va ser “sobretot preservar la unitat d’Espanya”. Aquest franquisme latent, l’objectiu final del qual sempre ha estat la unitat d’Espanya, se sent recolzat per la línia dura del govern espanyol i ara està “de missió”.

Catalunya sempre ha volgut ser un model per a una solució pacífica, fins i tot ajudant a democratitzar Europa. Sovint, els independentistes es preguntaven: “Per què Europa accepta nous estats que sorgeixen de conflictes sagnants però no d’un moviment civil pacífic?”. El “temps mort” que Puigdemont va demanar als seus seguidors el dimarts no és solament una oportunitat decisiva per a Espanya, sinó sobretot per a Europa.