“Els carrers seran sempre nostres”.  Aquest crit retronava al Passeig de Gracia aquesta tarda, omplint les boques dels centenars de milers de persones que han volgut donar resposta a un govern de Madrid que ha anunciat aquest matí que anul·larà l’autogovern de Catalunya. Una resposta multitudinària i cívica, democràtica i pacífica. L’enuig de la gent només es mostrava quan l’helicòpter del Cos Nacional de Policia s’apropava pels aires als manifestants. Els crits canviaven:”Fora les forces d’ocupació”. Havia de ser una manifestació per exigir la llibertat de dues persones, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, empresonats per un tribunal d’excepció com són els Jutjats Centrals d’Instrucció de l’Audiència Nacional, hereva de l’infame “Tribunal de Orden Público” i mantinguda amb l’excusa del terrorisme però que ara sense contemplacions i sense criteri jurídic s’aplica vers la repressió dels moviments ciutadans.

Quants érem? 500.000 persones? 750.000 persones? Del Cinc d’Oros fins a la Gran via, el Passeig de Gracia era un mar immens de gent. No era una manifestació fluida. Atapeïts i anxovats, amb els xamfrans plens de gent, nets i avis, pares i fills, cotxets de nadons, cadires de minusvàlid, tothom aixecant les mans al cel, exigint llibertat i reclamant que Europa tornés els ulls cap aquesta ciutat Barcelona, cap aquest país i cap a un govern, el de Madrid, que ha perdut el sentit comú de la política.

“Què volen aquesta gent que truquen de matinada” cantava Maria del Mar Bonet. Doncs sembla que el mateix que quan va compondre la cançó: trepitjar la llibertat de les persones sense contemplacions.

Imatges Esperanza Fernández, Daniel Cruz i Krystyna Schreiber

Quan passi un temps i potser amb la perspectiva més freda d’un historiador, podrem mirar cap enrere i comprovar que ha estat d’aquest mes de tensió. La intensa jornada del 20 de setembre passat amb els escorcolls a les Conselleries i les posteriors detencions van fer col·lapsar Barcelona. Mai havia estat tant a la vora d’una revolta ciutadana des de la Transició. Era un advertiment però algú no en va fer cas i de nou el dia 1 d’octubre quedarà gravat en les nostres consciències no com una festa sinó com una jornada de resistència davant de les agressions policials ordenades per un govern que no pretenia evitar un referèndum sinó que només volia atemorir a la ciutadania. La vaga general de dos dies després tornava a omplir els carrers. I de manera molt peculiar, ja que banderes espanyoles constitucionals acompanyaven a senyeres i estelades. Tots i totes volem democràcia i llibertat.

Malgrat que el dia 6 el President Puigdemont com afirmaria més tard en una de les cartes a Rajoy no havia proclamat la independència de Catalunya, el govern central volia donar-hi una volta més i una enorme manifestació va omplir Barcelona reclamant la unitat d’Espanya, la de la majoria silenciosa com ho anomenava el govern del Partit Popular. I el 12 d’octubre se’n va intentar un altre, aquesta fallida, ja que només va omplir la Plaça Catalunya, amb companyies gens recomanables com “l’Hogar Social Español” i “Plataforma x Catalunya”. Per postres tothom va poder veure com la terrassa d’un dels bars més clàssic i cèntric de la ciutat, el Zurich quedava arrasada per acció de grups ultres, malgrat que la seva ideologia comuna ultradretana no es poden ni veure entre si. Clar que això no va sortir en cap mitjà de comunicació espanyol.

En l’acabar la manifestació d’avui, de manera improvisada, la gent ha cantat Els Segadors, l’himne nacional de Catalunya.”… Com fem caure espigues d’or, quan convé seguem cadenes…”. Aquesta és la versió oficial i moderna de l’himne. La versió original, del segle XVIII té un segon vers “Ara el rei nostre senyor declarada ens té la guerra”. Fa referència a la Guerra dels Segadors, a la Revolta Catalana de 1640 i a un altre Rei Felip, Felip IV. Tenint en compte que va ser Felip V el de la derrota de l’11 de setembre de 1714, era inevitable que fos Felip VI qui acabés amb l’autonomia de Catalunya?

I que passarà ara? El President de la Generalitat, Carles Puigdemont ha anunciat aquesta mateixa nit que convocarà al Parlament de Catalunya. És molt possible que acabi proclamant-se efectivament la declaració d’independència davant aquest veritable cop d’estat que suposa la decisió del Consell de Ministres d’aquest matí. Poc importa ja que pugui ser inconstitucional l’ús que en pretén fer el President Rajoy de l’article 155 de la CE. El pitjor de tot és que davant una declaració d’independència efectiva l’incendi d’aquest matí sigui inútil i s’hagi d’aplicar l’estat d’excepció de l’article 116, que implica una total limitació de tots els drets fonamentals.

Per cert malgrat el marasme de gent, dues ambulàncies han pogut travessar la multitud. No he vist cap altra mena d’incident. Només cares de gent indignada uns, il·lusionada altres, però tots ferms i fermes en la defensa de la llibertat i de la democràcia.