La situació de Catalunya es podria observar des de la perspectiva d’una lluita de poder, una lluita entre poders polítics, que utilitzen els legítims anhels de la societat perquè aquesta faci el treball de carrer, mentre els primers es mantenen en els seus despatxos allunyats dels enfrontaments a què animen a participar la gent que diuen representar.

On o quan s’ha vist que una revolució estigui encapçalada per un govern, que precisament és qui posseeix el poder establert? És clar que no es tracta de cap revolució, és una lluita entre poders governamentals que posa a la població com a ariet dels seus interessos. El poder central espanyol lluita per no perdre la seva quota i augmentar el seu centralisme (el seu control), fent servir si fa falta el monopoli de la violència; mentrestant, el poder local “emergent” (els aspirants a un nou poder central català) lluita per augmentar la seva quota separant-se del control dels primers.

La història ja ens ha mostrat innombrables casos en què succeeix el mateix: pobles sencers mobilitzats, i convençuts, que la lluita a la qual han estat llançats té a veure amb les seves aspiracions, sobretot quan aquestes són identitàries. Els poderosos de totes les èpoques han sabut utilitzar aquests relats sobre la identitat cultural i personal per arribar a l’interior d’aquestes aspiracions legítimes dels seus pobles i han aconseguit associar l’enfrontament contra “ells” amb l’assoliment d’una suposada vida millor i amb defensa de la identitat personal. Això no vol dir que les aspiracions dels pobles no siguin veritables, honestes o constructives, sinó que el poder utilitza aquests anhels per redirigir-los en una direcció interessada, cap a les seves metes particulars i de curt termini relacionades amb el seu poder.

Això s’ha repetit una vegada i una altra al llarg del temps i a l’ample de les cultures. En paraules de Silo, en el seu llibre Cartes als meus amics publicat en 1993, llegim: “Els instrumentadors de tots els temps han dut a terme l’estafa moral bàsica de presentar a altres una imatge futura mobilitzadora i guardar per a si mateixos una imatge d’èxit immediat.”

Quan la població ha demanat drets laborals, ha demanat acabar amb les retallades socials, millor sanitat i educació, acollir als refugiats o expressar les seves crítiques amb major llibertat, s’ha trobat com a resposta amb lleis repressives, amb violència policial, amb menyspreu, com si no passés res. Els governs, tant el central com el català, han ignorat repetidament els interessos de les seves poblacions fins a aconseguir que molts cridessin a les places el “no ens representen”. Com és possible que, de sobte, aquests mateixos poders es posin del costat de les seves poblacions davant una simple demanda de major autogovern per part d’un d’aquests poders? Tan greu és per a les nostres poblacions i per a la vida de la gent tal demanda? No és més greu liquidar la sanitat o la protecció social? Òbviament, els governants tenen un enorme interès particular i immediat en aquest tema, al mateix temps que llancen a la gent proclames emotives de llibertat i democràcia per tal d’encoratjar la mobilització social.

El govern central espanyol ha desenterrat les velles emocions sobre la unitat de la pàtria, amb la seva càrrega sagrada de rerefons religiós i arrels històriques molt llargues i, amb aquest recurs mobilitza la població en defensa d’aquesta unitat amenaçada. Però darrere d’això rau el seu interès evident per mantenir i augmentar el seu poder centralitzador i uniformador i, no ens enganyem, això de la llei només és una excusa per a algú que la incompleix de manera rutinària. A més, les lleis són creades pel mateix poder per aparèixer com a justificat i legitimat davant la societat, per això la situació de poder és prèvia a la llei.

Mentrestant, a Catalunya es treu la pols al vell anhel per recuperar aquella sobirania perduda en algun punt de la seva llarga història (cada causa té el seu moment històric favorit) associada a una espècie de paradís terrenal on tota la societat viu en una situació idíl·lica de llibertat absoluta i en què s’han superat totes els problemes. Però darrere d’aquestes imatges que mobilitzen a grans capes de la població catalana s’amaga el veritable interès immediat pel poder polític, econòmic i fins i tot judicial (en definitiva, per augmentar el poder governamental) que busca crear un nou centralisme uniformador a la catalana, amb la mateixa estructura que l’anterior, tan sols que canviant els objectes de devoció i de rebuig per altres particulars.

Per descomptat que els poders polítics d’Europa, els governs nacionals i els buròcrates de Brussel·les no veuen amb bons ulls que uns quants agosarats de la seva moribunda “Europa dels Pobles” tinguin el desvergonyiment de plantar cara pel poder local, i així animar amb el seu exemple a d’altres “pobles”. En els seus interessos polítics mai va haver-hi un projecte de pobles europeus, sinó una imatge d’estats centralitzats que s’unien en un para-estat, molt més centralitzat i controlador que els mateixos governs nacionals, per això tota reivindicació de poder local serà interpretada com una amenaça de desintegració d’aquesta Europa centralista i estatista.

Per acabar, podem fer l’exercici de substituir la paraula “poder” per la paraula “diners” o per “poder econòmic” i tindrem una radiografia molt més nítida del que està passant.