L’encaix de Catalunya a Espanya és un problema polític; Rajoy i el rei Felipe VI s’escuden en allò que és legal per evitar parlar d’allò que és legítim.
Molt antigament no existien lleis que regissin les normes socials en una comunitat; tan sols hi havia costums que es consideraven moralment acceptables. Al segle XVIII a. de C., el governant babilònic Hammurabi va decidir, partint d’aquests costums, escriure algunes normes en un codi gravat en pedra. Així van néixer les lleis escrites. Les comunitats ja no necessitaven recolzar-se en els seus costums, perquè hi havia unes lleis explícites escrites que regulaven les normes socials. Però aquestes lleis van anar canviant al llarg de la història. Així com les primeres lleis van partir dels costums socials, les noves lleis es van anar adaptant als canvis que s’anaven produint en els costums; allò que en un moment no era acceptable, en el següent ja era acceptable per la societat i llavors s’incorporava a la llei.
Fa mig segle amb prou feines hi havia uns pocs països al món que acceptessin el divorci. Es considerava que un matrimoni era per a tota la vida, “fins que la mort els separés”. No importava si un dels cònjuges, o tots dos, sofrien en aquest matrimoni, perquè la llei els obligava. Malgrat això, els costums van canviar i avui són molt pocs els països que no tenen una llei de divorci igualitària.
Per a alguns, la relació de Catalunya amb Espanya és com un matrimoni forçat. En un moment es va obligar a Catalunya a integrar-se a Espanya, i ara se l’obliga a seguir-hi. Però fins i tot si s’acceptés que Catalunya es va integrar voluntàriament, ara no se li permet decidir si vol sortir. No hi ha llei de divorci que valgui, allò que un dia es va unir ja no es pot separar; la freda lletra de la llei ho impedeix, malgrat que el fet que un poble pugui decidir lliurement el seu futur se’ns representa com quelcom molt legítim.
La llei escrita en la Constitució espanyola diu que una comunitat autònoma no pot convocar un referèndum d’autodeterminació. El govern català va demanar que li traspassés aquesta competència i se li va dir que no; llavors va demanar que es canviés la Constitució, i també se li va dir que no. No obstant això, els que diuen que no, són els mateixos que s’escuden en aquesta Constitució per negar als catalans el dret a decidir lliurement el seu futur. És una tautologia: jo dic que cal complir la llei, però també sóc el que escriu la llei. En lloc de dir obertament “no permetré que Catalunya voti amb llibertat perquè no vull” diuen “Catalunya no pot votar el seu futur perquè la llei ho impedeix”, amagant el fet que, si volguessin, podrien canviar aquesta llei.
Fa dos dies el rei Borbó va parlar a la nació espanyola. Podia haver intentat legitimar-se, apel·lant a una solució dialogada i oferint-se fins i tot com a mediador. En lloc d’això va triar actuar com un piròman, excusant-se en la freda lletra de la llei, sense discutir sobre la seva legitimitat. Si Rajoy està fent fora Catalunya a empentes, el rei l’està ajudant amb puntades de peu. Un rei que és cap d’Estat per una llei absolutament il·legítima i anacrònica es permet dictaminar sobre el que està bé i el que està malament. L’endemà, Toni Soler, periodista català paròdic, va dir que el rei actual havia fet alguna cosa molt difícil: fer bo el seu predecessor Juan Carlos I.
D’un costat, un govern català esclau del seu propi full de ruta, que espera que algú li llenci un cable per buscar una solució sense tanta confrontació; de l’altre un govern i un rei piròman que es neguen a donar qualsevol alternativa. Estan empenyent al govern de Catalunya a l’única acció que li queda: declarar la independència de forma unilateral. Per què ho fan? Em nego a creure que siguin tan estúpids. És evident que les seves accions estan fent que l’independentisme creixi cada minut, i un poble que vol alliberar-se, en l’Europa del segle XXI, ho aconseguirà més d’hora que tard. Espanya pot prendre Catalunya per la força, però no tindran cap legitimitat, i comptaran amb la resistència de tot un poble unit, la fortalesa del qual està en el convenciment de la legitimitat de la seva reclamació.
Moltes persones s’han ofert com a mediadors, o per a buscar-los, com Pablo Iglesias de Podemos o Miquel Iceta del PSC. Malgrat això, el PP, amb l’inestimable suport de Ciutadans i el PSOE, a més de la casa reial, ha rebutjat totes les mediacions proposades fins al moment. Repeteixo, per què ho fan? S’atribueix al general Espartero la frase que diu: “Cal bombardejar Barcelona cada 50 anys per mantenir-la a ratlla”. De debò creuen que així convenceran als catalans de quedar-se a Espanya?
Una anotació d’avui: el PP juntament amb el PSOE farà una reforma legal per facilitar a les empreses que ho desitgin mudar la seva seu social de Catalunya a un altre lloc d’Espanya. Si pensen que la independència de Catalunya és impossible, per què ho fan…?
