A gairebé 24h de l’atemptat a Barcelona, i els fets posteriors a Cambrils, una segueix buscant respostes i opinions a les xarxes, perquè si alguna cosa ens ha aportat la societat de la informació és que els testimoniatges de les persones del carrer, ens ajuden a conformar una idea del sentir col·lectiu que va més enllà de la descripció detallada dels fets, de les imatges sagnants i dels titulars confusos i oportunistes.
Davant tota aquesta massacre humana, una vegada més diem (i ho dic en plural perquè m’uneixo al sentir de tants que ja ho han declarat) que denunciem tot tipus de violència, de resposta social que vulneri qualsevol dret humà, que respongui a actes fanàtics, i en definitiva que vagi en l’adreça oposada a eliminar el sofriment de les persones.
Detectar i revertir el mòbil intern que individual o col·lectivament mou aquests actes violents, és la gran tasca que hauria d’unir-nos com a éssers humans que aspirem a un progrés on els valoris humanistes s’enalteixin per sobre de tot, perquè el progrés hauria de ser això, l’avanç d’allò que podria definir-se com a valor humà.
La gran notícia esperançadora, és que davant tanta irracionalitat i impotència, s’alcen les veus on les notes de pau i amor inverteixen el dolor que ja no té volta enrere. Enaltir l’AMOR davant un acte criminal, això si que és un sentiment elevat! Perquè, com podem rescatar el sentiment de compassió, entesa aquesta com no venjança i empatia amb l’humà en l’altre ésser humà? Aquesta és la gran tasca després del dol.
Afortunadament la nostra societat creix també en direcció oposada al sofriment i així ho demostren moltes de les declaracions de les quals ens nodrim i informem en l’immens mar de les xarxes. Aquí no s’explica només la tasca de l’especialista ni el pas següent que tan acuradament ha de donar l’expert per complir amb el seu protocol. En l’espessor de xarxa, apareixen aquests clars esperançadors, sentiments que són valors a seguir i que no es revelen en els mitjans quotidians. Es demana no difondre imatges cruentes, per no seguir alimentant l’odi; s’insisteix en no creure més en la batalla de sembrar la por; s’insisteix a seguir sent un país que surt al carrer per lluitar contra la guerra i acollir als quals fugen d’ella; es parla obertament d’haver-se esglaiat per actes d’amor en un escenari marcat per la venjança i l’odi.
Barcelona es capdavantera de les ciutats que demanen un canvi social centrat en els drets humans; que està lluitant per revertir les feroces seqüeles d’un capitalisme demolidor; que s’ha declarat seu refugi per acollir la immigració que forçada fuig de les catàstrofes bèl·liques dels seus països; que tracta de regular injustícies; que mira cap a un futur, recolzada en les mateixes mirades internacionals que fastiguejades busquen un nou model de societat.
Barcelona i les seves noves veus no ens han decebut, però el brutalisme inconscient dels qui encara es mouen per l’odi, el poder, el fanatisme i la venjança són aquestes altres veus, que fruit de la irracionalitat del mateix sistema apareixen com a conseqüència del seu mateix mal funcionament. Enfront d’elles les onades de solidaritat, de força, d’amor i de no venjança, tenyeixen l’ordit d’un teixit social que aspira als més elevats sentiments.
