La militarització de la societat: educació per a la guerra a les escoles de la República Txeca

Des del 2013 es porta endavant a República Txeca el programa del Ministeri de Defensa denominat pokos, és a dir, “preparació del ciutadà per a la defensa de l’Estat”. 1

L’interès principal és la difusió de les activitats de l’Exèrcit, de diferents maneres. Així assenyalen els llocs del Ministeri: “Debats, conferències, seminaris, pràctiques, exposicions, jornades temàtiques i de projecció, activitats artístiques, lúdiques i de competències, així com la realització de demostracions al públic sobre la manera de garantir la defensa nacional”. Els seminaris a les escoles són només per als estudiants de 10 a 15 anys, però en alguns casos també se’ls ha fet amb nens de sis. Soldats en uniforme parlen de la guerra i els mostren tècniques de defensa, com ara la manera de procedir en el cas d’un atac enemic amb armes químiques. Es fa que els nens “juguin” amb armes perquè la vida militar els resulti atractiva. Aquestes capacitacions s’organitzen a comanda del director de l’escola sense consulta ni informació als apoderats.

Aquesta campanya publicitària de la vida militar ha estat reforçada amb el pas famós de l’exèrcit nord-americà per la República Txeca el març del 2015. Aquí trobem les primeres imatges de nens que juguen amb armes dels soldats nord-americans.

Per què es va posar en marxa aquest programa? “Aquí està Isis”, afirma en una entrevista el primer ministre Bohuslav Sobotka, afegint referències a la crisi d’Ucraïna. En resum, la justificació és molt simple: vivim en una època perillosa i hem de defensar-nos. Els nens d’avui seran demà els nostres soldats. Però en dir això, que pot semblar una frase raonable i innòcua, no es reflexiona sobre algunes coses molt importants.

1. Aquests seminaris es desenvolupen en una atmosfera en la qual la guerra està present com a escenari futur. Aquesta atmosfera fosca i plena de temors es fa palpable a causa de la presència dels militars i les seves armes. Sabem que l’escola pública en una societat democràtica i civil té la funció de desenvolupar en els joves la reflexió i el sentit crític, formar éssers humans capaços de triar lliurement la seva pròpia vida. Per contra, les emocions com el terror inhibeixen les capacitats intel·lectuals i immobilitzen el sentit crític, que sorgeix justament durant els anys d’estudiants, deixant que els joves s’acostumin a «un estat negatiu del sistema nerviós, caracteritzat per preocupacions aprensives, nerviosisme general i tensió» (J. Panksepp, The Archeology of Mind. Neuroevolutionary Origins of Human Emotions).

Com ja ha estat demostrat per diversos estudis d’antropologia i neurociències, la violència no és genètica. 2 El que determina les nostres opcions depèn del que aprenem durant els primers anys d’experiència en el món, quan totes les connexions neuronals s’estan desenvolupant. En presentar als estudiants una perspectiva aterridora del futur, oferint com possibilitat única la militarització, es crearà una generació que no sabrà donar una altra resposta que la bel·ligerància i el conflicte físic, que buscarà aplicar en tots els contextos. Aprenent que els que pertanyen a la seva pròpia espècie són probables enemics, desenvoluparà una profunda inseguretat i desconfiança cap als altres.

Els autors d’aquest programa es defensen afirmant ingènuament que els nens es diverteixen i estan contents. Per la nostra banda, hem recollit testimonis que evidencien una altra realitat. Alguns pares van assenyalar que els seus fills estaven atemorits, altres que els notaven excitats perquè estaven “aprenent a combatre als immigrants”. Aquests militars no tenen cap experiència ni preparació pedagògica per parlar en una escola. Només cal mirar el vídeo del documental “Výchova k válce” – Educació per a la guerra – de la cineasta Adela Komrzýová del 2016 per adonar-se compte de la falta de sensibilitat educativa, de la duresa amb què es fan aquests seminaris.3

2. Estem davant d’una manipulació molt greu. Es dóna per fet que davant d’una violència cal reaccionar amb una altra violència. Però la decisió de prendre una arma i disparar i matar un altre ésser humà, encara que fos només per defensar-se, és una opció difícil i profunda que cadascú ha de prendre davant la seva pròpia consciència. Com se li pot demanar a un nen de deu anys?

Es manipula el concepte d’amor a la pàtria per justificar la violència i per fer del militarisme una ideologia, un mite i gairebé una religió d’Estat. De fet, qualsevol que estigui en contra de la militarització és etiquetat com a traïdor a la pàtria. Es justifica la violència i la carrera armamentista amb els interessos superiors de l’Estat, interessos que són posats per sobre l’ésser humà, la llibertat individual i la moral. Aquest és un aspecte típic de tots els règims totalitaris. Al vídeo citat, “Výchova k válce“, un alt funcionari del Ministeri d’Educació, Ondřej Andrys, diu clarament que és l’Estat qui decideix el que els estudiants han de fer a les escoles i que els pares no tenen cap dret d’intervenció. 4

3. Una altra gran manipulació consisteix a afirmar que actualment la situació és difícil, però sense aclarir respecte a que és perillosa justament per culpa de la mentalitat violenta i militarista que s’està difonent cada vegada més. Com pot pensar-se que la solució sigui desenvolupar encara més el culte a la violència i l’armamentisme quan justament es tracta del problema que es vol resoldre?

La política de la cursa armamentista és aprovada només per una petita minoria que controla la informació i pretén imposar la seva ideologia. Al contrari, entre la gent comuna s’obre pas cada vegada més una cultura de pau. La majoria no vol guerres, violència o exèrcits armats fins a les dents. El futur que tots volem per als nostres fills no és el d’anar a la guerra a morir, com potser va ser al segle passat manipulat per les grans ideologies. 5

La solució a la perillosa situació mundial consisteix evidentment a canviar la manera de pensar. Resultaria coherent formar en els joves la capacitat de resoldre problemes amb intel·ligència, de manera diplomàtica i no violenta. Sobretot caldria ensenyar-los a comprendre les causes dels problemes que estem obligats a enfrontar i no reaccionar de manera compulsiva davant els efectes d’aquestes causes sense cap reflexió. Aquest és el paper de l’escola laica en un país democràtic i civil.

Considerem que aquestes causes cal buscar-les també en certes polítiques agressives que han produït destrucció i emigracions, creant el terreny fèrtil per al desenvolupament del fanatisme i el terrorisme. Els governs occidentals aproven la venda d’armes als països dictatorials com Qatar i Aràbia Saudita, que donen suport al terrorisme. 6 El 2015 amb una despesa de 87 milions de dòlars Aràbia Saudita va ser el tercer país del món en despeses militars, precedida només pels Estats Units i China. 7 El ministre de Defensa txec Martin Stropnicky la va definir com “un actor molt important a l’Orient Mitjà” i va recolzar la col·laboració entre l’Aràbia Saudita i la República Txeca en matèria d’exèrcits i armaments. 8 Jurgen Grässlin, expert en comerç d’armes, ens informa que en moltes guerres, com a Síria, Líbia i l’Iraq, es venen armes indiscriminadament a tots els actors presents i que “les dramàtiques conseqüències d’aquesta política d’exportació sense fre és que Isis utilitza armes provinents de 25 Estats”. 9

Estem en presència d’una estratègia de la por que aspira a militaritzar la societat. 10 De fet, observem la tendència a un fort augment de la despesa bèl·lic, el retorn al servei militar obligatori i la venda lliure d’armes per a defensa personal. Segons les dades de SIPRI la despesa mundial d’armaments el 2016 va ser de 1.680 milions de dòlars, amb un increment de gairebé un 60% respecte al 2000. 11 En els últims anys els Estats Units han pressionat fortament als membres de l’OTAN per augmentar la despesa militar en almenys un 2% del PIL. La conseqüència seria, considerant només els països europeus, una despesa anual de 295 mil milions d’euro, és a dir, 80 mil milions més que la despesa actual, amb un increment del 37%. No es pot deixar d’observar que al mateix temps es va empobrint la societat, reduint la despesa pública en àrees com l’educació, la salut i el suport a les capes més vulnerables de la població.

De l’assenyalat, sorgeix un quadre en el qual els Estats i els polítics semblen ser ostatges de la indústria bèl·lica. No són els joves els que han de pagar pels errors dels adults!

Distrets pels problemes de la vida quotidiana, violentats per la desinformació dels mitjans de comunicació i paralitzats pels nostres temors, no ens adonem del que passa davant dels nostres ulls. Ens oblidem de protegir els nostres fills i la vida en general és una prioritat que està per sobre qualsevol interès econòmic i, com ens ensenyava Sòcrates, per sobre qualsevol poder polític. I no obstant això aquest silenci deixa el camp lliure als promotors de la violència. Referent a això, Martin Luther King deia que no temia la maldat dels malvats, sinó el silenci dels honestos.

Exhortem la part sana de la nostra societat per tal que s’expressi i prengui posició sobre aquest tema de primera importància per a la nostra vida. No deixem el nostre destí i el dels nostres fills en mans d’uns pocs polítics servils a la indústria armamentística! El nostre futur depèn del que decidim avui.