Entrevista a Jorge Sharp, alcalde de Valparaíso, Xile.
“El truc està en no mirar-se el melic i convocar a la gent, aquesta és la clau per als moviments polítics del present”.

Entrevista realitzada per: Pilar Paricio (Pressenza Barcelona), Roberto Andres, (MUITAS pela Cidade
que Queremos, Belo Horizonte) y Raquel Paricio (Pressenza Barcelona).

L’alcalde de Valparaíso, juntament amb diverses desenes de representants d’alcaldies de diverses ciutats del món, ha participat en la trobada municipalista internacional Fearless Cities (ciutats sense por) celebrat recentment a Barcelona. Es tracta d’una trobada que segons els organitzadors permetrà que els moviments municipalistes construeixin xarxes globals de solidaritat i esperança enfront de l’odi, els murs i les fronteres.


 P. Com vau aconseguir governar la municipalitat de Valparaíso i quin és el programa?
La clau va ser una aliança política social que es va crear. Va ser la més àmplia i la més diversa que ha tingut la ciutat en els últims 25 anys. Una aliança de forces liberals, progressistes i molts moviments i forces veïnals, associacions barrials, el món de la cultura, intel·lectuals, ciutadans comuns i corrents etc. Aquesta aliança és la que ens va permetre guanyar.
Ara bé, una cosa és guanyar i una altra és governar. Quin és l’aliança política més adequada per governar? El model de Valparaíso és l’alcaldia ciutadana. Una ciutat que garanteixi drets, que ordeni territoris entorn dels interessos dels habitants i no del sector privat. Una ciutat capaç de crear seguretats, en el cas de Valparaíso ens referim a evitar els incendis constants que es produeixen en aquesta ciutat. L’alcaldia ciutadana és a llarg termini, però també té la necessitat de resoldre la urgència. Els tres eixos que plantegem són definir prioritats, transparència, i participació.


 P. Esteu desenvolupant el document de l’Agenda Urbana en la línia que es va proposar en la reunió d’Hàbitat III a Quito?
El problema urbà de Valparaíso és molt gran i està vinculat al desenvolupament de la ciutat en relació a la perspectiva de l’ús del sòl. L’instrument de planificació és dels anys 80, per tant, no respon a la realitat que necessita la ciutat. És un instrument summament permissiu per a l’avanç del sector privat particularment l’immobiliari. Estem tractant d’idear un nou instrument que el seu objectiu és que es pugui portar a la gent. Hi ha una discussió molt interessant entre el polític i el tècnic. És un instrument molt tècnic però una vegada resolta l’adreça política la resposta la té que donar la comunitat. És un projecte que esperem desenvolupar en els propers quatre anys, però de moment ja hem realitzat un procés de modificació de l’actual pla regulador, el que està ara vigent i que volem reemplaçar perquè la ciutat es troba desprotegida enfront de l’acció immobiliària. Si no fem això, es continuaran construint edificis en barris on no hauria de construir-se. Ara ja hem començat a regular algunes qüestions com les normes que regulen l’altura dels edificis, ja que en alguns barris en els quals hi ha cases de 2 o 3 pisos s’estan construint torres de 30 pisos i els barris no tenen capacitat per assumir a tanta població, destrueix els barris. La planificació territorial és una de les agendes més importants per a nosaltres.


 P. Com ha estat la relació entre els partits polítics que conformaven l’aliança i que ara estan al govern? Com ha estat la distribució dels diferents càrrecs?
Aquest ha estat el gran repte, doncs evidentment es creen tensions, però parlem d’un tipus de tensions que no immobilitzen, sinó que són creatives. Per a la definició dels equips es van considerar bàsicament dos criteris: el primer va ser apostar per un equip que posés al servei de la municipalitat les millors capacitats polítiques i tècniques existents dins del marc de l’aliança. Jo sóc part del moviment autonomista, però sabíem que la necessitat de comptar amb un equip de quadres no l’anàvem a solucionar solament entre nosaltres, sinó que havíem de mirar més enllà. Els companys que cobreixen aquests càrrecs ara són els que considero tenien més capacitat per fer-ho i hi ha una constant revisió cada sis mesos del treball realitzat. El segon criteri que ens semblava important és que anés un equip divers tant des de la perspectiva generacional, com des de la perspectiva dels perfils i dels orígens. La definició dels equips va ser molt transparent, encara que també va haver-hi crítiques.


P. En sis mesos de govern creus que hi ha hagut canvis?
Hem començat a avançar en diversos fronts. S’han millorat temes de neteja, encara que falta avançar molt per descomptat. No és solament un problema logístic o de maquinària, sinó que també es necessita conscienciar molt a la gent, per exemple en temes de reciclatge. En matèria de salut hem inaugurat una farmàcia popular, la funció de la qual és vendre medicines a un preu infinitament inferior que les grans cadenes farmacèutiques, estem parlant fins i tot del 90% més barat. A Xile, en general, l’accés als medicaments es troba monopolitzat per cadenes nacionals còmplices dels laboratoris que produeixen els medicaments. Nosaltres el que vam fer bàsicament va ser realitzar un conveni amb la Central Nacional de proveïment, que és com l’aparell estatal que porta aquests temes. Això es ve fent en altres municipis des de fa temps, per exemple a Santiago. Sobre la base d’això, hem avançat amb la creació d’una Associació Nacional de municipalitats amb farmàcies populars que està en tot Xile i on jo estic de tresorer. També inaugurem fa poc una sala de fraccionament, on se subministra la quantitat justa de medicament que necessita el pacient. Ara anem també a inaugurar una òptica.


P. Com va ser el procés de les primàries per després arribar a la conquesta que vau fer?
Va ser una pilota d’oxigen per a la política de Valparaíso. Nosaltres la cridem “Primàries Ciutadanes”. Candidats que es presenten i qui treu més vots guanya, però no va ser feta per l’estat, van ser autogestionades, va ser la mateixa gent que ens organitzem. Transparència, i autogestió. Van votar 5.200 persones, va ser un èxit perquè no s’esperava que votés tanta gent, això li va donar una força tremenda a la candidatura, va ser un punt clau. Aquesta manera de procedir ho entenem com una innovació política, fer coses diferents, noves formes de fer política. El truc està en no mirar-se el melic sinó convocar a la gent, aquesta és la clau per als moviments polítics del present. Convoquem a prendre la decisió més important que tenia el procés: qui seria el rostre?
Cada candidat dels cinc teníem un segell: hi havia una persona que venia d’una lluita barrial, una altra que era empresària, un altre que era arquitecte, una altra que era del partit humanista i jo que venia primer del moviment estudiantil xilè i cofundador després del Moviment Autonomista. Això va ser molt important perquè ens va donar molta potència i condicions per generar l’aliança.


P. Les gents que no van guanyar les primàries, segueixen participant?
Guanyem i ens instal·lem com una candidatura, però no una candidatura competitiva. La carrera seguia mantenint-se entre dos grans blocs: la concertació i la dreta. Llavors vam haver de lluitar contra la invisibilitat. va ser molt difícil establir debat amb ells. Però va haver-hi un debat que va retransmetre la CNN a Xile on estàvem els quatre candidats. I aquest debat va ser clau perquè va permetre marcar les diferències amb els altres candidats i posar-nos a nosaltres en la possibilitat de competitivitat real, va ser el debat més vist de totes les municipals. Va ser vist per 100.000 persones.


P. Vau tenir molt suport juvenil. Creus que s’està produint un interès dels joves per la política?
Sí, hi ha una generació que està tractant de jugar un rol, ho veig a Europa ho veig a Llatinoamèrica. En un projecte de canvi el fet de ser jove ajuda, permet traduir el nou, el diferent, però la construcció d’un govern de canvi no és solament una qüestió de joves és qüestió de tots aquells i aquelles que volem que la ciutat doni un gir.


P. Quina direcció pot prendre aquest esdeveniment que s’està celebrant a la ciutat de Barcelona, que permet acollir forces polítiques internacionals que defensen els drets humans, la democràcia i el ben comú enfront del ressorgiment de la ultraderecha?
Cal veure com segueix això, en què acaba perquè dins del món mundial municipal hi ha diferències, per descomptat, des de l’interès de la disputa per allò local a l’interès de la disputa per l’internacional. Crec que en aquest grup és on es troba la gent de Barcelona en Comú. Barcelona és una ciutat que juga un rol molt important i és pionera tenen ja dos anys d’experiència per això és important aprendre però des de Valparaíso estem expectants a veure com segueix això a veure com som capaços de projectar-ho. A Sud-amèrica hem d’articular el que en algun moment es va desarticular.


P. Per finalitzar ens agradaria preguntar-te quina resposta es pot donar davant aquesta ona de violència que s’està incrementant i que es justifica en postures d’extrema dreta? Quin seria el camí per crear un món no violent?
Estem en una època on el capital ha aconseguit avançar cap a estats insospitats en la vida de l’ésser humà. Per a mi això és el problema central en aquest moment de la humanitat, és el binomi humanitat-capital i aquest és el conflicte central. Entorn a tot això, s’articulen un munt d’altres situacions. Per a nosaltres la ciutat sense por és la ciutat que li diu prou a la desigualtat, prou a la discriminació, prou a les taxes nacionals, prou al gana. Són dimensions diferents del problema però que estan inserides dins d’un escenari global. En aquest escenari les ciutats tal com deia ahir en el seu discurs Gerardo Pisarello són laboratoris d’humanitat, crec que per aquí va la cosa.